dilluns, 29 d’abril del 2013

dijous, 3 de gener del 2013

Bases de la XII edició


L'Associació Cultural La Miranda convoca la XII edició del Premi La Miranda de Contes.


1. Hi poden participar infants, joves i adults en les 3 categories següents: Categoria Infantil (entre 9 i 12 anys), Categoria Juvenil (entre 13 i 17 anys) i Categoria General (a partir de 18 anys). L'estil de les obres presentades ha de ser el conte, ha de ser inèdit en tots els mitjans i escrit en català. Les obres que ja han estat premiades en altres concursos o són finalistes en vies de publicació, en quedaran excloses. Cada concursant podrà presentar fins a dos originals, tot i que en cas de ser tots dos finalistes, només se'n premiarà un. La temàtica dels treballs és lliure.



2. El relat es presentarà gravat en un CD, en versió Word, i s'acompanyarà de quatre còpies en format DIN A4, amb una extensió màxima de 10 fulls en lletra tipus Arial, cos 12, interlineat 1,15 i sense excedir els 28.000 caràcters comptant els espais.



3. El termini per presentar els originals serà el 28 de febrer de 2013. Els originals es faran arribar per correu ordinari a La Miranda -concurs literari- Apartat de Correus 33, 08786 Capellades (Barcelona).



4. Els contes han de tenir títol i aniran signats amb pseudònim. A l'exterior del sobre s'hi escriurà també el títol del conte, el pseudònim emprat i la categoria a la qual es presenta (General, Juvenil o Infantil). Juntament amb els contes i en un sobre tancat a part (plica) hi constaran les dades següents: nom i cognoms, fotocòpia del DNI o document similar d'identificació, un telèfon de contacte, adreça ordinària i electrònica.



5. La Miranda es reserva el dret de publicar per qualsevol mitjà els relats seleccionats pel jurat del concurs, a més de les obres premiades, respectant sempre el nom de l'autor o de l'autora. En aquest cas, l'Associació Cultural La Miranda quedarà propietària de tots els drets dels contes publicats.



6. No es retornaran els originals no premiats ni tampoc els seleccionats.



7. El veredicte del jurat es farà conèixer a Capellades el 20 d’abril de 2013, al Museu Molí Paperer de Capellades.



8. El jurat està format per: Josep Antoni Aparici, Marta Camps, Maria Teresa Costas, Aina Pinyol, Montserrat Riba, Cristina Roca i Àngel Soteras. Actua com a secretària Laia Puig.



9. Els premis concedits a les obres premiades de la Categoria General són els següents: 100 euros i un obsequi al guanyador o guanyadora del primer premi i una panera valorada en 75 euros al segon premiat. En la Categoria Juvenil es premiarà amb 50 euros i un obsequi el guanyador o guanyadora i amb una panera valorada en 40 euros el segon classificat. En la Categoria Infantil es premiarà al primer i segon classificats amb un val amb valor de 25 euros i 15 euros respectivament que podran bescanviar a la llibreria La Taga de Capellades.



10. El guanyador d'un primer premi de l'anterior edició s'abstindrà de tornar a participar l'any següent en la mateixa categoria.



11. En benefici del desenvolupament de la vetllada i en atenció als assistents i als patrocinadors, els guanyadors es comprometen a recollir el premi ells mateixos o bé a delegar en algú altre aquesta funció.



12. Participar implica acceptar les bases de la convocatòria d'enguany.



13. El jurat resoldrà qualsevol qüestió no descrita en aquestes bases.



14. El premi es pot declarar desert.



15. Per a més informació, us podeu adreçar a http://premilamiranda.blogspot.com o bé  lamirandadecontes@gmail.com. També podeu seguir el concurs a través de Twitter (@PremiLaMiranda) i el perfil de Facebook (Premi Miranda).


dimarts, 15 de maig del 2012

Guanyadors de la XI edició del Premi de La Miranda de Contes

PRIMER PREMI. CATEGORIA GENERAL
SEGON PREMI. CATEGORIA GENERAL
PRIMER PREMI. CATEGORIA JUVENIL
SEGON PREMI. CATEGORIA JUVENIL
PRIMER PREMI. CATEGORIA INFANTIL

ESTIC SOL, SENSE...

Hi havia una vegada una casa gran i un arbre petit.
L'arbre es deia Ploraner i la casa no tenia nom.
Un dia l'arbre es va despertar i va veure un fruit en la seva melena. Era de color vermell. L'arbre es va posar molt content. Per fi tenia un fruit!
El dia següent va veure cinc fruites més;
havia arribat la primavera, la alegria i la il·lusió!!
Content per lluïr les seves noves arrecades, es va posar a cantar.
Una mica més tard va sortir de la casa, una nena amb un cistell.
Es va posar davant de l'arbre i li va agafar tots els seus fruits. Tot seguit se'n va anar amb el cistell ben ple. El ploraner es va posar a plorar.
Una planta que estava mirant-lo li va preguntar:
-Perquè plores?
-Per que m'han agafat els meus primers fruits i no me n'han deixat cap.
-Vaja, em sembla que jo et podria ajudar...
-Ah sí? Com?
-Jo podria enfilar-me a les teves branques i fer la flor allí.
-Perfecte, va puja.
La planta es va enfilar sense adonar-se que, si deixava la terra es moriria. Va tenir el temps suficient per a obrir la seva bonica flor durant uns segons, després es va morir.
Expliquen que els ploraners, sempre estan tristos recordant el gran favor de la dolça i bonica planta, per això deixen caure les branques cap el terra.

TU I EL MÓN

No si mai podré arribar a descriure com et senties en aquell moment, eres a una cala perduda en algun lloc del Mediterrani, i va començar a ploure. L'aigua estava freda i només t'hi havies banyat sis segons i mig, i per error. Un error d'aquells que agraeixes, un d'aquells que fa que rellisquis i caiguis a l'aigua i t'enfonsis fins el coll i notis com la pell se't posa tota de gallina i com la roba se t'arrapa al cos perquè està molla i penses: em congelo, i intentes sortir però toques el terra i notes com sota els teus peus tot d'algues es mouen i, tot i que les trobes maques, t'agafa fàstic i intentes sortir encara més ràpid però no te n'adones que ve una onada i t'empeny tant fort que la teva cama rasca amb una roca i et fas una mica de sang però no passa res, perquè ja ets fora i només han passat sis segons i mig. El primer que fas és mirar-te la ferida i pensar que podria haver sigut pitjor i que una mica de sang no fa mal, que m'ho deia sempre l'avi, i que no havia estat tant malament, la remullada, tot i que sense voler haguessis fet sortir tres crits aguts directament des de la teva gola.

I aleshores notes com plou, i et ve al cap la frase "plou sobre mullat" i realment sentit literal, perquè tot i que estàs molla de dalt a baix, notes les gotes de pluja desfogant-se contra la teva pell per ràbia d'haver deixat de formar part del mar o del riu i haver-se convertit en això: en pluja. I una gota grossa, grossa, s'acosta a tota velocitat i et va a parar a la galta i la notes i penses: aquesta anava forta! I és que la gota por de les altures i no li agrada que el núvol la tiri cap avall i aleshores intenta anar més ràpid per arribar abans a destí i no haver de sofrir tant mentre baixa, i justament cau sobre la teva galta amb força i regalima cap als teus llavis i tu la llepes i penses: quina gota més bona, abans havia format part de la onada més bonica del mar.

I et pares a pensar i aleshores hi caus: plou! I et treus la roba xopa i te la guardes dins duna bossa de plàstic que per casualitat portes a la motxilla, i et poses la tovallola, encara seca, en mode vestit perquè només amb el banyador que portes agafaries fred, i et poses mitjons i et cordes les bambes i te'n vas roques amunt, escalant, i pensant en com s'emprenyaria ta mare si et veiés amb aquella fila per allà.

I quan ja has passat la zona rocosa, aleshores ets al peu de la muntanya: per arribar a casa només et falta pujar-la, baixar-la, passar per un caminet estret, arribar a prop del port, traspassar-lo, passar pel mig del poble, arribar al pis, obrir la porta, mullar tot el parquet i dutxar-te.

I emprens el camí, gens decidida, muntanya amunt, i penses: sisplau, que no troni, que si trona com que estic envoltada d'arbres potser em moriré si men cau un a sobre (daquelles coses que sempre has sentit). I jo no em vull morir, em sembla. I aleshores, sapastre com sempre, rellisques i justament se t'empastifa tota la ferida de terra mullada i t'embrutes la part de baix de la tovallola. I et tornes a aixecar i penses: coses que passen. I segueixes muntanya amunt notant com la ferida et palpita com si el cor s'hagués traslladat allà i mires amunt i només veus fulles i mires endavant i només veus arbres amb un caminet que fa pujada entremig, i te n'adones que t'agrada, estar així, mullada i amb pintes de boja envoltada de natura i de pluja, sense ningú al voltant que et jutgi, i la pujada de la muntanya no se't fa feixuga, sinó al contrari, vas ràpid, i t'agrada tot el que veus. I olores i sents olor de fulles xopes i terra moll, i penses que si en fessin una fragància tu la portaries dia i nit, una mica al coll i una mica al canell, i la gent passaria pel teu costat i pensaria: fa olor de cuc quan plou, i t'agradaria, fer olor de cuc. De cuc de bosc. I justament trepitges un cargol i t'agradaria pensar "quin greu que em sap" però en realitat segueixes caminant sense preocupar-te'n gens, perquè és normal trepitjar cargols si plou: no ets pas una assassina ni una maltractadora danimals.

Ja ets a punt d'acabar de baixar la muntanya i veus el mar i el cel obert al teu davant i penses que no hi ha lloc més bonic a la terra, per tant et prens uns minuts per assaborir el moment i el paisatge. Al cap de poca estona agafes aquell caminet estret que no t'agrada perquè està asfaltat i tens mur a cada costat i només veus que paret i paret i sembla l'infern comparat amb el paisatge del que gaudies tot just uns minuts abans.

I arribes al port i està desert, i les barques es mullen per sobre i per sota, i traspasses aquella mena de pont i ja ets al poble, però en comptes d'agafar el carrer que et portaria més ràpid a casa en tries un que va per darrere, perquè el més ràpid és el carrer Major i segurament estarà ple de gent i a tu et fa vergonya que et vegin així. I pel carrer de darrere comences a cantar "I'm singing in the rain" i t'imagines ballant abraçada a un llum, però ni saps ballar ni veus cap llum, i aleshores veus una paret al final i te n'adones que en realitat amb aquell camí secundari que has agafat només et saltes mig carrer Major, i dius: tres, dos, un! I vas corrents cap a la paret i passes corrents pel camí que hi ha just a l'esquerra, i ja ets corrents al carrer major  i veus tot de guiris -perquè és estiu i hi ha platja- amagats a dintre les botigues i mirant cap a fora per por de mullar-se i esperant que torni a sortir el sol, i et veuen corrents amb una tovallola de quan tenies deu anys, de molts colors, i amb mitjons i bambes blaves i ràpid i la maleta penjada a l'esquena amb la cremallera a mig cordar perquè no t'hi has fixat quan has deixat la bossa de plàstic plena de roba, i vas tota molla i sense paraigües, i els estrangers et miren i riuen i pensen que aquestes catalanes estem ben boges, i la gent del poble et mira des del balcó i pensa: aquests estrangers cada dia estan més grillats. I una dona t'ensenya un paraigües i tu ràpidament li somrius com volent dir: no, gràcies, més molla no puc estar! I segueixes corrents, corrents fins que quasi voles i arribes davant del bloc de pisos i busques la clau dins la maleta i te n'adones que estava mig oberta i te'n recordes de la teva mare i et costa Déu i ajut entrar i quan ets a dins vas relliscant pel passadís fins arribar a la porta de casa, i entres i vas ràpidament cap al terrat, i ho deixes tot allà, moll, i te'n vas cap a la dutxa i et treus tota la roba i et mires al mirall, i les gotes del cabell et degotegen cos avall, avall, fins arribar-te al melic i algunes fins i tot al genoll, i aixeques el cap, et mires al mirall, notes com una gota ha aconseguit arribar a la ferida de la cama, i tanques els ulls, respires fons... i somrius.

Perquè per un moment t'has trobat sola amb el món, i has entrat en contacte amb la natura i amb tot el que tens al voltant, i t'has deixat de sentir sola tot i no tenir cap persona al costat.
Éreu dos: el món i tu. I estàveu sols.