Jo solia ésser un home amb els peus a terra, realista, d'aquells que no creuen en el futur i van vivint el dia a dia sense esperança, coneixedors que algun dia no gaire llunyà els visitarà la mort i tot s'haurà acabat.
No tenia res gaire clar, ni gustos, ni preferències, acceptava el que la gent decidís per mi i no buscava complicacions.
Però no em podia queixar: la vida m'havia tractat bé, vivia en una casa gran, treballava poques hores a canvi d'un salari ostentós i la meva dona s'encarregava absolutament de tot, per tal que la meva única preocupació fos decidir el color de la corbata que portava i amb quina jaqueta la combinaria. Per això passava la major part del temps de botiga en botiga. Com a bon comprador sabia que els mercats no estaven fets per a mi i tampoc els grans centres comercials plens de gent que va amunt i avall contra-rellotge, comprant tant com pot al mínim preu.
Jo era home de modistes, fanàtic de les petites botigues on dues noies ben vestides esperen dretes per atendre't de seguida que treus el cap per la porta; i que, a continuació, fan que un modista, un home gran que ronda els 70, et prengui mides de tot el cos per acabar fent una peça única, una jaqueta que no trobaràs mai posada en ningú més que en tu mateix. Però la veritat és que el que em feia decidir realment per aquest tipus de botiga era la poca necessitat de donar la teva opinió: el modista limita els colors per fer la jaqueta a dos o tres i les dependentes t'ajuden a comprar una corbata a joc.
El primer divendres de mes, com ja era costum, vaig anar a recollir la jaqueta per al maig que havia encarregat feia dues setmanes. El modista m'esperava engrescat amb el desig que m'emprovés ràpidament la nova jaqueta. Me la vaig posar al provador i quedava perfectament. Al sortir, les dependentes van quedar tant meravellades que una d'elles va caure desmaiada. El modista, en canvi, feia estranys sorolls amb la boca , murmurava i assenyalava amb el dit la meva esquena. Jo, tot sorprès, vaig decidir mirar-me l'esquena i va resultar que m'havien crescut un parell d'ales que en foradaven la jaqueta nova.
Evidentment, em va fer molta ràbia que la jaqueta es trenqués per culpa d'una nova part del cos i vaig explicar la meva indignació al modista, el senyor Adams.
-Redéu, però que no ho va veure quan em prenia mides que tenia ales?
-Disculpi, senyor, però juraria que no hi eren quan ho vaig fer!
-Ah , doncs bé que hi són ara! I que faig jo amb això? Entengui'm, senyor, que no puc presentar-me a casa com si res, que això és una cosa que no puc amagar...
-Si em permet dir-li-ho, jo no amagaria pas que té ales; de fet, donen molt prestigi, fixis que els humans, al no tenir ales com els ocells, les vam inventar i avui dia tenim avionetes que simulen el seu vol. Ja m'hauria agradat a mi néixer amb aquest do, ja!
-Certament, això no li ho puc discutir, gràcies per la jaqueta i digui a la dependenta que espero que es recuperi, que tampoc n'hi ha per tant...!
Dit això, vaig anar directe cap a casa per saber que en pensava la meva dona, però, mentre caminava pel carrer, al baixar una vorera vaig descobrir, de sobte, que els peus s'elevaven a poc a poc i tot el cos anava pujant cap als arbres amb un ritme harmònic.
Jo que sóc home realista, d'aquells a qui agrada tocar de peus a terra sempre ,em vaig alarmar. Semblava un càstig del cel, allò.
Sóc persona de poques opinions i preferències; no obstant, hi ha un tipus d'individu en concret que no puc sofrir: el somiatruites. Aquell que diu que fins i tot volar és possible si un té fe.
I, en canvi, en aquell moment em trobava a 10 metres del terra gràcies a unes ales que m'aguantaven.
Vaig intentar anar a casa , però encara no controlava el funcionament de les ales i feia una espècie de ziga-zaga cada cop que intentava canviar de sentit. Els nens miraven cap al cel assenyalant-me amb el dit i estiraven de la roba als seus pares per dir-los que hi havia un home volant. Per sort, aquests els feien cas omís.
Finalment, vaig aconseguir arribar a casa i la meva dona ,al veure les ales, va sortir corrents cap a mi, em va abraçar i digué contundentment:
-Ja era hora, no podia aguantar un dia més a aquell marit ensopit i sense gustos, incapaç de tenir una mica d'il·lusió i uns quants somnis de cara al futur.
I jo sorprès pel secret que mai m'havia confessat la meva dona, vaig sentir una mena d'onada de positivisme dins meu i li vaig dir:
-Nena, aquell home ja és part del passat. Em trec la jaqueta i prepara't per fer un tomb volant pel poble!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada