L'INCENDI

L’ incendi va produir-se, segons dades oficials - que, com és ben sabut, acostumen a oscil·lar entre una inherent vocació objectiva i la necessitat de preservar uns interessos no sempre del tot transparents- , a dos quarts de set d‘ una plàcida tarda de primavera en què cap indici semblava atrevir-se a presagiar una imminent fuga de la normalitat. El seu origen fou localitzat a la planta baixa de l‘ edifici, de manera que les flames van anar avançant escales amunt, complint amb obstinat determini i impecable pulcritud la seva tasca, tot deixant darrere seu un desolador paisatge de mort, cendra i destrucció i impossibilitant qualsevol via d‘ escapatòria a l‘ exterior que no fossin les finestres. Els dies immediatament posteriors al succés van estar marcats per l‘ agre enfrontament entre els partidaris i els detractors de les diverses hipòtesis sorgides per explicar la causa del foc. Finalment, malgrat la creixent acceptació popular i mediàtica que havien tingut propostes com la de la cigarreta mal apagada o la del presumpte incendi provocat, encabit dins una trama de venjança i poder, van acabar imposant-se, amb amples somriures triomfals, els que defensaven la teoria del curtcircuit. Ara que hem presentat ja el desencadenant de la tragèdia no ens detindrem a explicar-ne les conseqüències ni a fer un recompte de víctimes humanes i danys materials, ja que que són dades que no exerceixen cap tipus d’ influència sobre la història que ve a continuació, i per evitar despertar l’ angoixa i el dolor a qui encara el turmenti el record d’ aquell esdeveniment fatídic.

El cinquè i darrer pis de l’ immoble era la consulta d’ un dentista que gaudia, gràcies a unes cèlebres i valuoses aportacions al camp de la higiene bucal, d’ un estès renom entre els companys de professió. En el moment dels fets, s’ hi trobaven el metge (curosament tractant d’ arrencar un queixal a un pacient que, lluny de resignar-s’hi, ho impedia una i altra vegada amb admirable agilitat), la recepcionista i un home i una dona jovials que passejaven mirades buides sobre les pàgines de les revistes que hi havia a l’ oferiment, enmig d’ un silenci gairebé verge, trencat només per inevitables remors, amb prou feines perceptibles, i reminiscències de sons provinents del carrer. Però, com molt encertadament s’ encarrega d’ advertir-nos una antiga cançó, la calma té una insana tendència a la traïdoria i aquell va ser-ne un magnífic exemple. La tediosa tranquil·litat que havia imperat sense cap resistència aparent va ser esmicolada en qüestió de dècimes de segon per l’ espectacular irrupció a través de la porta d’ una senyora d’ edat inconcreta, maquillada i perfumada de forma abusiva – segons l’ humil apreciació del narrador- i decorada amb una col·lecció de joies que denotaven una posició social privilegiada. Entre brams, esbufecs i  constants canvis d’ expressió i color de cara, va aconseguir balbucejar un conjunt de mots inintel·ligibles a primera oïda, que, a força de repeticions i afany vocalitzador, van anar gestant  un missatge replet de connotacions nefastes.

Un cop es va assolir, mitjançant grans dosis d’ insistència i paciència, que la senyora - que va resultar ser la veïna del quart- recuperés una relativa estabilitat psicològica, se la sotmeté a un exhaustiu interrogatori referent a tot allò que havia ocorregut. L’ escassa informació que van saber extreure-li era poc propensa a l’ esperança: s’ havia produït un incendi i s’ apropava perillosament cap a ells. Un nou pensament, el de l’ aterradora proximitat de la mort, s’ acomodà a la superfície dels seus cervells espantats, i cadascú va exterioritzar el pànic i la desesperació segons el seu tarannà: els renovats crits de la senyora que havia donat l’ avís, els planys desconsolats de la recepcionista, les llàgrimes de la noia que, minuts abans, havia esperat el seu torn, l’ eloqüent capteniment del doctor i les oracions religioses encetades per l’ agitat pacient que fins feia una estona havia tingut com a principal preocupació una intervenció dental que ara trobava del tot intranscendent.

Enmig d’ aquella turbulenta simfonia de sofriment i desencís, un nou element va ser capaç de desviar l’ atenció del seu focus principal: l’ altre jove que també havia estat a la sala d’ espera transmetia un insòlit aspecte d’ indiferència davant la catàstrofe que, des d’ uns metres més avall, l’ amenaçava d’  acabar amb la seva existència. Va semblar fins i tot que deixava entreveure un esbós de somriure que, donada la situació, hom va qualificar interiorment de provocatiu i arrogant. Aquest fet va estimular, però, una davallada espontània del moviment a la consulta. El desordre predominant va virar cap a un incòmode mutisme de desconcert. Va ser el dentista, potser per tenir el caràcter més decidit de tots, o bé per una qüestió purament jeràrquica o protocol·lària, tenint en compte que es trobaven al seu territori natural, qui va demanar a l’ individu una explicació pel seu posat satisfet i en desacord amb el que s’ estava vivint. Sense rebaixar el grau de cortesia amb el que havia estat adreçat, el jove va convidar als allí presents a aplegar- se al voltant d’una tauleta, per tal d’ oferir-los els seus propis arguments.

Els altres cinc subjectes van accedir a la invitació, no pas exempts d’ escepticisme i encara amb rostres desencaixats i expressions visiblement terroritzades. Quan es van haver col·locat segons la formació desitjada, l’home de l’actitud atípica va ocupar una posició central que li garantís estar a la vista de tothom. Era extremadament atractiu, o aquesta n’ era almenys l’ opinió generalitzada, i les seves habilitats oratòries eren excelses, no tan per la immaculada dicció i la tria acurada de mots i construccions sintàctiques com pel deix amb què acompanyava sempre les últimes síl·labes de cada paraula i que afegia sensibilitat i emoció al contingut; i, aniquilant tots els pronòstics, el resultat que va trobar-se va ser un públic, no direm que entregat per evidents raons conjunturals, però sí que sorprenentment atent.

A mode d’ introducció, per tal d’ intentar instaurar un primer acostament de postures, va explicitar la seva total comprensió cap a la tensió que podia palpar- se en l’ ambient, però de seguida va trobar-hi el que en considerà la justificació essencial: tots ells  s’ aferraven a la idea de la salvació, més fonamentada en desitjos personals que en criteris estrictament lògics, i allí és on romania l’ error que provocava tota aquesta inquietud. Calia, doncs, rebutjar i eliminar taxativament qualsevol espurna d’ optimisme, acceptar amb fermesa i valentia la derrota contra la irreprimible força de les flames i assumir la més que probable immediatesa de la mort. Així aconseguirien d’ una vegada per totes deslliurar-se de l’ ansietat generada per la incertesa del futur, bàsicament perquè el futur s’ aclariria  de tal manera que no admetria ja cap mena de dubte. I podrien centrar tots els seus esforços en el que més interessava: finalitzar les seves vides de la manera més agradable i menys dolorosa possible. Aquesta afirmació va ser remarcada i convertida en allò que anomenaríem la tesi de l’ exposició. Acceptar-la i posar-la en pràctica demostraria la racionalitat de cadascú.

Les últimes frases, pronunciades amb un profund desassossec i una certa gravetat, van proporcionar a la conferència un aire sentenciant i conclusiu. Les reaccions van tardar una mica a emergir però, després d’ un breu espai temporal d’ activitat nul·la, van començar a palesar- se les primeres actituds de convenciment i gestos d’ acord, que van acabar desembocant en tímids aplaudiments. La noia jove, que havia seguit tota la dissertació amb una lluïssor als ulls que expressava alguna cosa més que simple interès, va ser la primera a parlar, recolzant-ne, un per un, tots els punts i suggerint, ja com a aportació personal, d’ improvisar una petita festa de comiat. Aquell comentari va engendrar una polèmica que va fer perillar l’ inestable clima de consens general que havia pogut instal·lar-se. Van alçar-se algunes veus discordants, que veien en la idea una empremta d’ irresponsabilitat i d’ immoralitat. Però van cedir irremeiablement davant d’ una nova intervenció verbal del brillant predicador i del perspicaç gest del dentista, defensor de dur a terme la celebració proposada, que va saber treure en l’ instant adequat una ampolla de conyac francès i una altra de whisky maltès que guardava per a les ocasions especials, guiat per la sàvia intuïció que aquella en seria una.

Els efectes de la ingesta, encara que no excessiva, d’ alcohol van sumar- se a altres factors com les petites dimensions de la sala i la impressió col·lectiva d’ unitat que els atorgava el fet de compartir el mateix destí, per ajudar a enderrocar els darrers murs de desconfiança que encara restaven entre ells. D’ un tocadiscos polsós i arraconat que, sens dubte, no hauria trobat en tota la consulta cap altre objecte que pogués competir amb ell en antiguitat, va sortir-ne una melodia dominada per  un toc de complexitat exòtica i de matisos insinuants que va amenitzar i afavorir l’ intercanvi d’ anècdotes, punts de vista, històries de temàtiques diverses, confidències i veritables confessions. El temps s’ exhauria; la radicalitat de les circumstàncies enfortia els llaços i lligams que havien nascut i establia un escenari idoni per a la impulsivitat dels actes.

Així va ser com el doctor i la recepcionista van poder dinamitar, per fi, més de vint anys de silenci repressor amb un bes que sintetitzava totes les mirades i passions diàries que les respectives càrregues matrimonials i obligacions ètiques i familiars s’ havien ocupat de prohibir o, si més no, d’ ocultar. Els van imitar amb un petó que, tot i no implicar la mateixa sensació d’ alliberament,  era d’ un grau similar o fins i tot superior d’ardor, la noia jove i aquest personatge etiquetat com a predicador, que, ja des del principi, havia captat en ella una inusual bellesa, enigmàtica i imponent fins a límits gairebé exagerats, però propietària d’ un rerefons que traspuava una delicadesa infinitament desitjable. La passió desfermada, independent ja de pudors i vergonyes, es mesclava, com si es tractés de substàncies solubles, amb la calor procedent del foc dels pisos de baix; mentrestant, la senyora que s’ havia presentat en estat d’ histerisme i el pacient del queixal van seguir conversant sense passar a un estadi de compromisos superiors, més per manca d’ atracció física, ja sigui mútua o bé tan sols per part d’ una de les dues meitats, que per un presumpte sentiment de fidelitat o pel manteniment de les bones maneres. Amb tot això, el fum havia començat a fer acte de presència i a omplir un aire cada cop més difícil de respirar. Inesperadament, la superfície de la finestra va veure’s ocupada en la seva pràctica totalitat per una ombra que va concretar-se, quan va haver passat a un terreny de major il·luminació, en dues figures humanes disfressades amb una estranya indumentària i ornamentades amb uns peculiars casquets sobre el cap. Va requerir- se l’ assistència d’ una estona reflexió per tal que tots s’ adonessin de que els bombers havien arribat.

Els dos bombers, acostumats com estaven al dramatisme hiperbòlic i al deliri per sobreviure, no van saber dissimular el seu astorament davant d’ aquella emulació de bacanal, però, apel·lant a un rigor professional incorruptible, van decidir conservar intacte el seu habitual mètode de treball. Calia no sucumbir a cap distracció: el rescat exigia velocitat en la seva execució i seguretat en totes les accions, incloent-hi les més ínfimes i sovint infravalorades. El que no haguessin imaginat mai i, de fet, ultrapassava totes les fronteres del sentit comú, era que fossin increpats amb insults i burles mentre es dirigien a efectuar la seva labor d’ auxili. Van restar immutables, tot i que era paradoxal i molest que un grup de desvalguts es rebel·lés contra aquells que venien amb el solidari propòsit de salvar-los. Però el punt àlgid de surrealisme va viure’ s quan les víctimes, definitivament enfollides, van començar a fer ús de la violència física per tal d’ avortar l’ operació. Era com si estiguessin abduïdes per una impertorbable intenció suïcida i es neguessin a acceptar l’ oportunitat que se’ls estava oferint. Un home jove, lleugerament arrauxat però d’ un bon tracte i domini del llenguatge, els va pregar, si us plau, que marxessin, que ells preferien quedar-se allí fins al final. Els bombers van disposar d’ una última temptativa a la desesperada de persuadir-los, seguidament refusada per un clamor unànime i pel progressiu espesseïment de l’ atmosfera. Van abandonar la consulta de la mateixa forma que hi havien entrat. Durant el descens per l’ elevador de rescat, sumits encara en un profund xoc, van albirar, des de la llunyania, les desorbitades i incrèdules gesticulacions, del carrer estant, dels seus companys i superiors. Va restar-los voluntat per tornar a mirar amunt i veure com una fugaç i encegadora alenada de foc expulsada per la finestra els confirmava que el cinquè pis i tot el que hi havia hagut a dins havia estat calcinat.