MANEL MAIMÓ

Avui és l’aniversari d’en Manel Maimó i es nega a celebrar-lo. Està enfadat i dolgut, sentiments que li escalfen la ràbia i alimenten la rebel·lia. No vol aparentar que tot li va de meravella i que està content. S’ha proposat ignorar que un dia com avui, d’ara fa cinquanta-dos anys, va néixer a la peixateria que regentaven els seus pares entre llenguados, llamàntols i crancs de riu agonitzants. I quan el truquin per felicitar-lo dirà que s’equivoquen o no despenjarà. “Només em faltava aquesta, haver de celebrar el meu aniversari”.

En Manel camina com si li hagués de caure al damunt el test d’un balcó imaginari: amb el cap inclinat cap amunt i a pas lleuger, com qui fa tard. Li agraden les butxaques i sempre duu camises ─de quadres o de ratlles─ i pantalons ─de roba o de pana─, que en tinguin de ben profundes i resistents.

Assegut a la seva cadira de tisores de tota la vida, esmorza torrades amb melmelada de rap, de maduixa per a la resta de mortals. Des de ben petit que no s’ha pogut treure l’olor de peix del nas, i per a ell, una rosa fa olor a lluç, la colònia olor a tonyina i l’alfàbrega olor a bacallà. Li costa empassar perquè té una frase a la gola: «Ets massa bo, Maimó!». L’ha escoltada massa vegades i l’entonació condescendent l’irrita. Remena el cafè amb llet i observa el dos únics mobles que hi té al menjador: el seu piano vertical i un sofà herència dels anteriors llogaters. És un espai esquelètic: la vidriera, despullada d’indumentària, no amaga les intimitats, les parets resten nues de quadres i les habitacions són deserts cúbics. Una muntanya de caixes fraccionada pel pis explica que en Manel fa vora una setmana que hi viu degut a que la seva dona el va acomiadar de casa després de vint-i-cinc anys de matrimoni. L’endemà, li van comunicar que l’acomiadaven ─també─ de la feina després de trenta anys de treballar-hi. Queixala una altra torrada quan li puja una altre frase a la gola: «Això només et passa a tu, Maimó!».

S’aixeca, s’espolsa les engrunes dels pantalons i es dirigeix cap a l’entrada del pis. Es posa la jaqueta observant els cinc euros i el llistat que va escriure ahir nit de pressa i corrents. Se li va ocórrer aprofitar una reunió d’escala per presentar-se, formalment, als veïns. Li van preguntar si marxava de vacances aquest mes d’agost, va dir que no i entre perfavors, somriures seductors i moltes-gràcies, va tornar a casa amb un manyoc de claus i un munt d’encàrrecs. Primer segona: regar plantes i donar de menjar als peixos (dos cops per setmana); tercer primera: buidar la bústia cada dia i la resta de veïns un cop per setmana; quart segona: donar  menjar al gat i jugar amb ell (tres tardes a la setmana); quart primera: pujar el tendal si plou molt; àtic: rebran un sofà el dia quinze pel matí (deixar els cinc euros de propina). Baixant per l’escala li puja una altre frase a la gola: “No saps dir que no, Maimó!”.

Torna al pis i deixa les bosses de la compra a sobre de la taula, entre les restes de l’esmorzar, i repassa la primera correspondència que ha rebut. Fa una ganyota, els de la llum li han suprimit la “i” del seu cognom. En Manel està acostumat a que l’insultin per equivocació però també a que ho facin amb intenció. En general, es recorden els anys a l’escola amb un somriure mentre una pel·lícula divertida et fa pessigolles. Però ell els recorda amb una llàgrima il·lustrativa de totes les que va vessar. La seva etapa als Jesuïtes va ser un calvari, fins i tot alguns professors no se n’havien pogut estar, i al passar llista deien: “Manuel Mamón?”. Amb tota la classe rient a boca oberta, havia d’alçar-se i expulsar un: “Servidor!”. A vegades les rialles encara li ressonen a les orelles com un eco maleït. No entenia perquè era tan divertit fer escarni d’un cognom que no té, i en canvi, ningú feia cap broma a en Carlos Orejudo. Ningú se n’adonava d’aquella clamorosa injustícia? Quan els senyors Orejudo entraven a la peixateria, el pare d’en Manel els saludava fent un gest amb el braç i el senyor Orejudo responia exclamant una frase. Quan va ser més gran, en Manel va combatre aquell gest i aquella frase manifestant-se al carrer i participant en reunions atapeïdes d’ideals i emboirades de fum assegut a la seva cadira de tisores.

“Només em faltava ser el criat dels veïns”, se li escola entre les dents, mentre penja un quadre. A l’inici de l’últim curs als Jesuïtes es va afegir un nen nou a la classe, en Pep. Tenint en compte que era un desastre jugant a futbol i en prou feines sabia parlar castellà, ràpidament es va convertir en objecte de burles vàries. Amb en Manel van sintonitzar de seguida i es van fer amics. Quan en  molestaven a un, l’altre el defensava com si fos el seu germà. Sempre eren minoria i rebien més del que repartien però per a en Manel, tenir un aliat enmig d’aquell infern li compensava rebre tots els mastegots del món.

Al sortir de l’escola tornaven junts a casa i caminar aquell trajecte plegats els curava les ferides i els rehabilitava l’ànim. Sovint visitaven la fusteria del pare d’en Pep. Entre el fustam, el vernís, la cola i les serradures, en Manel els explicava els peixos que li venien al nas olorant tot allò.

Retrocedeix unes passes i ressegueix amb els ulls la línia que el marc superior del quadre dibuixa a la paret. Li sembla que ha quedat prou horitzontal i aprofita per mirar-se el peix de colors i escates lluents que en Pep li va regalar.

Torna al menjador, es recolza al marc de la porta i observa el piano. D’adolescent el va estudiar durant cinc anys a l’escola de música del barri. Va tenir tres professores diferents però totes li deien el mateix: “Sembla que tinguis un tap de suro a les orelles, noi!”. Tampoc afavoria al seu aprenentatge el fet de que ja començava a inclinar el cap cap amunt. Però li encantava tocar el piano perquè li esborrava la remor maleïda dels escarnis.

Quan no aixecava el cap, mirava per la finestra de l’aula i se’n va adonar que una noia se’l mirava dissimuladament al passar per davant. Això era un fet insòlit, doncs sempre havia estat invisible als ulls de les noies. Un dia, sense pensar-s’ho dues vegades, va sortir escopetejat de classe i va anar a saludar-la: “Hola!, em dic Manel, i tu?, Carme?”. El vermell de les galtes els va anul·lar la capacitat de prosseguir la conversa i amb un somriure es van dir adéu. Els dies posteriors, al veure-la passar, en Manel abandonava corrents la classe i intentava allargar la conversa i controlar el vermell. Quan tornava li queia una plantofada de la professora però a ell no l’importava. La Carme va ser la primera noia que li va agradar. El pas del temps i un matrimoni àrid, l’han convertida en el seu amor platònic.

Regira l’interior d’una caixa quan topa amb l’únic àlbum de fotografies que la seva dona li ha permès endur-se. Dubte uns instants i l’obra per una pàgina aleatòria. S’agafa les ulleres de la butxaca de la camisa, se les encaixa entre les orelles i el nas, i es fixa en una fotografia on hi apareixen el seu dentista i la seva dona. La ràbia el fa tancar l’àlbum amb el gest d’una bufetada. Ell va ser la persona que els va presentar i l’autor d’aquella instantània. Actualment ni ella es la seva dona ni ell el seu dentista, els pronoms possessius se’ls reparteixen entre ells. Moltes vegades en Manel havia tornat a casa sense poder parlar ni menjar per la praxis del seu amic dentista i la seva dona l’esbroncava per haver pagat tants diners. Però ell sempre el defensava elogiant la seva professionalitat tot i fer-li una destrossa a la boca cada vegada que s’estirava a la butaca intel·ligent de la consulta. Entenia que eren amics i no volia ser el causant d’un malentès que espatllés la relació. El que mai s’hagués imaginat és que li aixequés la dona davant dels seus ulls durant un viatge d’estiu.

Els gemecs del telèfon mòbil l’alliberen d’aquests records i llegeix a la pantalla: “Pares”. Plega mecànicament les ulleres per retornar-les a la butxaca, s’apropa a la vidriera i mira cap a l’exterior. Amb una entonació similar recita aquest seguit de respostes: “Hola mare, moltes gràcies, en vida teva, si tot bé, hola pare, gràcies, digues mare, millor el dimecres, bacallà al pil pil m’està bé, petons, adéu”.

Els seus pares arrosseguen un disgust d’ençà el dia que els va dir que no volia continuar amb el negoci familiar. El pare hi va entrar a treballar amb dotze anys i la botiga sempre va ser el primer, la dona el segon i el fill el tercer. Quan jugava el Barça, la botiga era el primer, el futbol el segon, la dona el tercer i el fill el quart. La il·lusió i esperança dels pares era que el seu fill els substituís al capdavant de la peixateria Maimó. Però en Manel, té una imatge incrustada al cervell que mai oblidarà: l’establiment estava en una placeta i quan tombava per un dels carrers que hi desembocaven, el cartell de la peixateria li quedava enfront. Cada tarda s’havia d’empassar el cartell de la botiga amb la “i” del cognom familiar esborrada matusserament i amb una “n” afegida al final. Allò perpetuava l’escarni al seu territori. El seu pare argumentava que no servia de res arreglar-ho perquè tard o d’hora ho tornarien a fer i que  d’aquesta manera s’estalviaven uns diners. Mai va entendre perquè el seu pare no el defensava i va prendre la decisió de que mai tindria un negoci al seu nom.

“Als pares sí, però a ningú més li agafaré la trucada”, remuga amb tres claus entre les dents mentre instal·la un aplic al passadís. Això si que ho té en Manel, és manyós i té traça amb el bricolatge domèstic. Sovint ha pensat que la seva dona el volia a casa més com a operari que com a marit. Els dissabtes al matí, sense excepció, es trobava una llista a sobre de la tauleta de nit amb les coses que havia d’arreglar, instal·lar o canviar. A vegades pensava alguna activitat d’oci per fer amb la seva dona però, canviar el tirador d’un calaix, revisar el rentaplats o arreglar el desaigua del lavabo, sempre era urgent i més important. Fins i tot va contemplar la possibilitat de que alguns desperfectes fossin producte de sabotatges. I l’única sospitosa era la seva dona perquè, tret d’un gos dàlmata de ceràmica que, situat al rebedor, saludava a tothom que entrava sense immutar-se, ningú més habitava aquell pis. Quan en Manel tornava de treballar cada vespre i veia aquell gos impertèrrit, la decepció l’abraçava. Quan venien visites la seva dona mostrava més amor per aquell objecte inanimat que per ell. No entenia el sentit de tenir allò al rebedor i s’havia imaginat moltes vegades llençant aquell gos de fang dissecat per la finestra.

Els diumenges no tenia una llista d’ordres assignades però venien a dinar els sogres i el cunyat. Al moment d’entaular-se sempre faltava una cadira i tots coincidien, explícita o implícitament, en què en Manel havia de seure a la cadira de tisores. De manera que dinava un pam per sota de la resta de comensals quedant-li la taula a l’alçada del coll. Les primeres vegades havia intentat agafar un dels coixins del sofà, però la seva dona, parlant sense deixar de prémer les dents, l’havia dissuadit argumentant que eren coixins de plomes i que no servien per això. La passió del seu sogre eren els cotxes de carreres i la del cunyat el mercat immobiliari. Dos mons aliens a la vida d’en Manel que en un primer moment va intentar conèixer per poder participar de les converses. Però aviat en va desistir, ningú es dignava a abaixar la mirada per parlar amb ell. 

El telèfon mòbil torna a reclamar l’atenció com un nadó famèlic. En Manel ja ha enllestit l’aplic i mentre decideix si agafa la trucada, obra i tanca l’interruptor assegurant que la instal·lació hagi estat reeixida. S’apropa al mòbil amb parsimònia i llegeix a la pantalla: “Vilalta”. Sorprès primer i indignat després, llença el telèfon a sobre de la taula, agafa d’una revolada les bosses de la compra i s’endinsa a la cuina. “Com té els nassos!”, exclama. Per un moment voldria dir-li quatre coses, però se n’està.

Recorda com si fos avui el dia que el senyor Vilalta li va presentar l’Oriol: «Et presento el meu fill, serà el teu ajudant, ensenya-li tot el que saps, d’acord?». En Manel és un treballador disciplinat i, si cal, sacrificat. Més d’una vegada havia estalviat un dineral a l’empresa detectant errors abans d’engegar tirades mil·lenàries. Quan sorgien problemes tècnics era el primer en arromangar-se encara que el seu torn hagués acabat. Mai va reclamar la muntanya d’hores extres que acumulava i expliquen que la seva presència tranquil·litzava les màquines. Per a en Manel, l’impremta on ha treballat tots aquests anys ha estat la seva peixateria Maimó. L’amalgama de tintes, estampades o per estampar, desprenien l’olor de la millor mariscada i el brunzit regular de les màquines amb els seus espetecs li recordaven els impactes dels ganivets dels seus pares damunt la fusta de treball, quan seccionaven els caps dels peixos o els esbudellaven a gust dels clients.

En un primer moment es va mirar amb desconfiança el fill de l’amo, però se’n va adonar que aquell noi no tenia res a veure amb el seu pare: era més aviat tímid, sabia escoltar i el respectava. Compartien moltes hores de feina i cada dia a dos quarts d’onze, sortien a fora de la nau a esmorzar un entrepà mentre el sol els escalfava els ossos encongits de l’hivern. Durant aquelles estones parlaven de la feina, però també de la vida. A vegades en Manel imaginava que l’Oriol era el seu fill i ràpidament queixalava l’entrepà. Durant els caps de setmana, fent d’operari domèstic o dinant assegut a la cadira de tisores amb la taula al coll, recordava fragments de les converses amb l’Oriol.

Endreçada la compra surt de la cuina i s’apropa a una caixa. Flexiona el cos per la meitat capbussant-ne les mans i part dels braços quan tot el que omple la butxaca de la seva camisa: ulleres, bolígraf, papers varis i una clau, es precipita avall perdent-se entre la paperassa. Entre renecs expulsa: “Només em faltaria perdre la clau, ara”. Flexiona les cames, clava els genolls a terra i inicia la recerca.

El que no s’esperava en Manel és el que va succeir ara farà un mes. L’endemà de la primera nit a la Pensió a causa de l’acomiadament conjugal, el senyor Vilalta el va cridar al seu despatx a primera hora del matí. Li va explicar que degut a la crisis del país, a la crisis del sector i a la crisis de l’empresa, havia de prendre una decisió dolorosa, però que sabia que ell la comprendria. Sense més dilacions li va etzibar que l’acomiadava de la feina. Va argumentar que el seu fill ja sabia tot el necessari per substituir-lo. En Manel va tenir la sensació de que el cor deixava de bombejar sang. Es va marejar una mica i la pell se li va esblanqueir. Es va sentir enganyat, traït i humiliat. La perplexitat primer i el pànic després no el van deixar reaccionar com li hagués agradat. A l’hora de l’esmorzar, l’Oriol li va dir que no en sabia res. A en Manel li hagués agradat abraçar-lo, però li va passar el braç per sobre l’espatlla i li va dir que no es preocupés. Els ulls se li van envermellir i va fer una queixalada a l’entrepà. Els dies posteriors van ser molt durs. Se’n va adonar de tot el que significava per ell l’impremta. Als vespres, a la pensió no sabia on mirar, les rialles dels Jesuïtes li ressonaven a les orelles i la frase: “Això només et passa a tu, Maimó”, el martiritzava.

Finalitzada amb èxit la recerca de la clau i reomplerta la butxaca, s’incorpora amb els genolls adolorits i s’asseu a la cadira de tisores. Té el cap vermell i impregnat de suor. Endinsa la mà dreta a la butxaca dels pantalons i es  treu un mocador. El manipula donant-li la forma òptima, se’l passa pel front i el clatell, i l’estén damunt del respatller de la cadira. En Manel sempre el duu a sobre tot i que actualment no s’estila. Li va regalar la Carme una tarda després de piano al so de les paraules: “Perquè te’n recordis de mi”. Fa anys que no en sap res d’ella i molts diumenges a la tarda, després de suportar els dinars amb la família política, es preguntava com estaria i què feia. L’última cosa que en sap és que s’havia casat amb un alemany que llogava cotxes a la Costa Brava. Desitjaria veure-la, però aquesta il·lusió amb el temps ha esdevingut un somni. Es van deixar de veure perquè els pares d’en Manel i els de la seva dona van convenir en que els seus respectius fills estaven fets l’un per l’altre. Quan en Manel la va veure per primera vegada, va enyorar les galtes rosades de la Carme. Però veient l’expectació de l’entorn i empès per un ànim de no polèmica amb els seus pares després del disgust de la peixateria, va acceptar.

Ha obert les portes de la vidriera de bat a bat i es mira el sofà herència dels anteriors llogaters: les formes arrodonides i la flonjor aparent el sedueixen i s’hi deixa caure. Reposa el cap a sobre d’un coixí i observa el sostre: de moment no caldrà que el pinti, pensa. Acomoda els peus a sobre del sofà i tanca els ulls quan li apareix un neguit: d’un moment a l’altre li caurà una bronca de la seva dona per haver posat els peus damunt del sofà, o per no haver arreglat la batedora de braç, o per no haver felicitat el seu cunyat. Però la bronca no arriba i es relaxa. Assaboreix l’absència de soroll i la presència de llibertat. Observa el tros de pis que el seu camp visual li mostra i no hi veu cap gos dàlmata de ceràmica impertèrrit i a la taula del menjador hi ha restes de l’esmorzar i no s’acaba el món. Pensa que els dissabtes podrà fer el que vulgui i els diumenges no haurà d’aguantar el seu sogre parlant de metres quadrats i d’oportunitats úniques. Sí que trobarà a faltar però, els esmorzars amb l’Oriol, les converses al sol amb la boca plena i les màquines de l’impremta regant el paper de tinta sense descans. Fixa la mirada en el mocador que s’estira a banda i banda del respatller de la cadira. Pensa amb la Carme i explora tímidament el nou horitzó que té al davant. A batzegades, flirteja amb el desig i la realitat. Li agraden els camins que s’imagina i les pupil·les es mouen amb moviments ràpids i curts al ritme dels seus pensaments. S’incorpora amb els llavis prims per l’esbós d’un somriure i desmonta una pila de caixes i obra la de baix de tot. Les mans remouen l’interior fins que en treu una llibreta envellida amb algunes pàgines rebregades. Li treu la pols, l’allisa, seu a la cadira, es posa les ulleres i l’obra. Hi troba números de telèfon de persones que ja no recordava, va passant pàgines i va llegint noms fins que el troba: Carme. Se li manifesten, amb intensitat, la vergonya i la por. Però ara no hi ha res que el pugui aturar. Fins i tot es renya: ho hauria d’haver fet abans! I truca. A cada senyal la vergonya guanya terreny però abans de completar la conquesta la Carme despenja el telèfon. No necessita gaires segons per identificar-lo, almenys a en Manel li semblen pocs, i això l’anima. Ella es mostra sorpresa per la trucada, normal, pensa ell. I manifesta, reiteradament, que la fa contenta. En Manel ho aprofita per generar la valentía suficient per proposar de veure’s: “per posar-nos al dia”, diu. Ella accepta amb naturalitat i s'acomiaden concretant hora i lloc per l’endemà.

Una descàrrega d’adrenalina el sacseja aixecant-li els braços i se’n va cap al bany. Es mira al mirall i aixeca les galtes simulant un somriure espontani, s’endreça el cabell canós amb els dits, es posa de perfil i aixeca la barbeta tot estirant la papada. El balanç és decebedor, però abans d’entregar-se al pessimisme es consola pensant que de jove no era pas gaire diferent a com és ara. De fet, creu que es manté força bé per l’edat que avui es nega a celebrar.

Es dirigeix cap al dormitori amb un somriure estàtic, barreja d’incredulitat i alegria, enganxat a la cara. Repassa el seu vestuari en busca de la camisa que es posarà demà quan el so d’un missatge rebut l’atura en sec. Qui deu ser? L’operador telefònic de torn? Algú que em felicita? El missatge és de la Carme. No gosa llegir-lo. El somriure estàtic l’abandona amb la mateixa rapidesa que la preocupació li estira avall les faccions. S’ho ha repensat, pensa. Obra el missatge com la víctima que no oposa resistència al lladre: “Manel, sóc la Carme, encara guardes el mocador que et vaig regalar?”. No s’ho pot creure i torna a començar. Rellegeix un somni. S’asseu, clava un colze a la taula i s’aguanta el cap amb la mà oberta. Una sotragada interior li genera una onada que la gola en prou feines pot contenir. La Carme ha tocat la tecla que en Manel ha preservat tots aquests anys. Un sentiment sense pell, sense escates, sense el dia a dia que tot ho gasta. La pregunta impacta de ple al taló d’Aquil·les. Les patacades a la vida que arrossega en Manel troben una escletxa i una fuita d’aigua vessa impactant damunt la pantalla del mòbil. Les llàgrimes deformen les lletres del missatge que els seus ulls no es cansen de rellegir. Desvia la mirada cap al piano, no recorda l’última vegada que el va obrir perquè quan vivia amb la seva dona tenia prohibit tocar-lo. Es treu la clau de la butxaca de la camisa i aixeca la tapa. Observa el teclat com qui es retroba amb un bon amic de l’infància. Arreplega la cadira de tisores, s’hi asseu i situa els dits en posició. Recorda les classes de piano, la Carme desfilant per la finestra, les plantofades i enfonsa una tecla, i una altre, i dues de cop, i fluixet i a poc a poc torna a tocar la música. No recorda cap partitura ni cançó en concret però improvisa i no s’atura. Cada vegada toca amb més decisió i al preocupar-se per les molèsties auditives que pot ocasionar als veïns recorda que són de vacances i descobreix la part positiva a la feinada que li han encolomat. Els dits se li desfermen i les mans salten d’esquerra a dreta, inclina el cap cap amunt i pensa amb les galtes rosades de la Carme. Avui és l’aniversari d’en Manel Maimó i ja l’està celebrant.