TU I EL MÓN

No sé si mai podré arribar a descriure com et senties en aquell moment, eres a una cala perduda en algun lloc del Mediterrani, i va començar a ploure. L'aigua estava freda i només t'hi havies banyat sis segons i mig, i per error. Un error d'aquells que agraeixes, un d'aquells que fa que rellisquis i caiguis a l'aigua i t'enfonsis fins el coll i notis com la pell se't posa tota de gallina i com la roba se t'arrapa al cos perquè està molla i penses: em congelo, i intentes sortir però toques el terra i notes com sota els teus peus tot d'algues es mouen i, tot i que les trobes maques, t'agafa fàstic i intentes sortir encara més ràpid però no te n'adones que ve una onada i t'empeny tant fort que la teva cama rasca amb una roca i et fas una mica de sang però no passa res, perquè ja ets fora i només han passat sis segons i mig. El primer que fas és mirar-te la ferida i pensar que podria haver sigut pitjor i que una mica de sang no fa mal, que m'ho deia sempre l'avi, i que no havia estat tant malament, la remullada, tot i que sense voler haguessis fet sortir tres crits aguts directament des de la teva gola.

I aleshores notes com plou, i et ve al cap la frase "plou sobre mullat" i realment té sentit literal, perquè tot i que estàs molla de dalt a baix, notes les gotes de pluja desfogant-se contra la teva pell per ràbia d'haver deixat de formar part del mar o del riu i haver-se convertit en això: en pluja. I una gota grossa, grossa, s'acosta a tota velocitat i et va a parar a la galta i la notes i penses: aquesta anava forta! I és que la gota té por de les altures i no li agrada que el núvol la tiri cap avall i aleshores intenta anar més ràpid per arribar abans a destí i no haver de sofrir tant mentre baixa, i justament cau sobre la teva galta amb força i regalima cap als teus llavis i tu la llepes i penses: quina gota més bona, abans havia format part de la onada més bonica del mar.

I et pares a pensar i aleshores hi caus: plou! I et treus la roba xopa i te la guardes dins d’una bossa de plàstic que per casualitat portes a la motxilla, i et poses la tovallola, encara seca, en mode vestit perquè només amb el banyador que portes agafaries fred, i et poses mitjons i et cordes les bambes i te'n vas roques amunt, escalant, i pensant en com s'emprenyaria ta mare si et veiés amb aquella fila per allà.

I quan ja has passat la zona rocosa, aleshores ets al peu de la muntanya: per arribar a casa només et falta pujar-la, baixar-la, passar per un caminet estret, arribar a prop del port, traspassar-lo, passar pel mig del poble, arribar al pis, obrir la porta, mullar tot el parquet i dutxar-te.

I emprens el camí, gens decidida, muntanya amunt, i penses: sisplau, que no troni, que si trona com que estic envoltada d'arbres potser em moriré si me’n cau un a sobre (d’aquelles coses que sempre has sentit). I jo no em vull morir, em sembla. I aleshores, sapastre com sempre, rellisques i justament se t'empastifa tota la ferida de terra mullada i t'embrutes la part de baix de la tovallola. I et tornes a aixecar i penses: coses que passen. I segueixes muntanya amunt notant com la ferida et palpita com si el cor s'hagués traslladat allà i mires amunt i només veus fulles i mires endavant i només veus arbres amb un caminet que fa pujada entremig, i te n'adones que t'agrada, estar així, mullada i amb pintes de boja envoltada de natura i de pluja, sense ningú al voltant que et jutgi, i la pujada de la muntanya no se't fa feixuga, sinó al contrari, vas ràpid, i t'agrada tot el que veus. I olores i sents olor de fulles xopes i terra moll, i penses que si en fessin una fragància tu la portaries dia i nit, una mica al coll i una mica al canell, i la gent passaria pel teu costat i pensaria: fa olor de cuc quan plou, i t'agradaria, fer olor de cuc. De cuc de bosc. I justament trepitges un cargol i t'agradaria pensar "quin greu que em sap" però en realitat segueixes caminant sense preocupar-te'n gens, perquè és normal trepitjar cargols si plou: no ets pas una assassina ni una maltractadora d’animals.

Ja ets a punt d'acabar de baixar la muntanya i veus el mar i el cel obert al teu davant i penses que no hi ha lloc més bonic a la terra, per tant et prens uns minuts per assaborir el moment i el paisatge. Al cap de poca estona agafes aquell caminet estret que no t'agrada perquè està asfaltat i tens mur a cada costat i només veus que paret i paret i sembla l'infern comparat amb el paisatge del que gaudies tot just uns minuts abans.

I arribes al port i està desert, i les barques es mullen per sobre i per sota, i traspasses aquella mena de pont i ja ets al poble, però en comptes d'agafar el carrer que et portaria més ràpid a casa en tries un que va per darrere, perquè el més ràpid és el carrer Major i segurament estarà ple de gent i a tu et fa vergonya que et vegin així. I pel carrer de darrere comences a cantar "I'm singing in the rain" i t'imagines ballant abraçada a un llum, però ni saps ballar ni veus cap llum, i aleshores veus una paret al final i te n'adones que en realitat amb aquell camí secundari que has agafat només et saltes mig carrer Major, i dius: tres, dos, un! I vas corrents cap a la paret i passes corrents pel camí que hi ha just a l'esquerra, i ja ets corrents al carrer major  i veus tot de guiris -perquè és estiu i hi ha platja- amagats a dintre les botigues i mirant cap a fora per por de mullar-se i esperant que torni a sortir el sol, i et veuen corrents amb una tovallola de quan tenies deu anys, de molts colors, i amb mitjons i bambes blaves i ràpid i la maleta penjada a l'esquena amb la cremallera a mig cordar perquè no t'hi has fixat bé quan has deixat la bossa de plàstic plena de roba, i vas tota molla i sense paraigües, i els estrangers et miren i riuen i pensen que aquestes catalanes estem ben boges, i la gent del poble et mira des del balcó i pensa: aquests estrangers cada dia estan més grillats. I una dona t'ensenya un paraigües i tu ràpidament li somrius com volent dir: no, gràcies, més molla no puc estar! I segueixes corrents, corrents fins que quasi voles i arribes davant del bloc de pisos i busques la clau dins la maleta i te n'adones que estava mig oberta i te'n recordes de la teva mare i et costa Déu i ajut entrar i quan ets a dins vas relliscant pel passadís fins arribar a la porta de casa, i entres i vas ràpidament cap al terrat, i ho deixes tot allà, moll, i te'n vas cap a la dutxa i et treus tota la roba i et mires al mirall, i les gotes del cabell et degotegen cos avall, avall, fins arribar-te al melic i algunes fins i tot al genoll, i aixeques el cap, et mires al mirall, notes com una gota ha aconseguit arribar a la ferida de la cama, i tanques els ulls, respires fons... i somrius.

Perquè per un moment t'has trobat sola amb el món, i has entrat en contacte amb la natura i amb tot el que tens al voltant, i t'has deixat de sentir sola tot i no tenir cap persona al costat.

Éreu dos: el món i tu. I estàveu sols.