L'HOME CALCAT

Algún día, en cualquier parte, en cualquier lugar,

indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y esa, solo esa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas.

Pablo Neruda (1904-1973)

Jo sóc una part de tot allò que he anat trobant en el meu camí.

Alfred Tennyson (1809-1892)

El escritor escribe su libro para explicarse a sí mismo

lo que no se puede explicar.

Gabriel García Márquez (n. 1927)

Havia acabat de donar una de les meves classes d’antropologia a la universitat. Aquell era el meu primer curs com a professor titular. Abans de deixar l’aula, sempre espero que surtin tots els alumnes. És com una mena de ritual. Per dir-ho d’una altra manera, és una mania com les que tenen els futbolistes quan salten a la gespa d’un estadi. Aquell matí havia sortit darrere d’una noia pèl-roja que seia a la primera fila. Havia notat que em mirava amb certa indiscreció durant tota l’hora de classe. Jo, la veritat, no estic acostumat a tanta atenció femenina. Sentir-me tan reüllat m’havia fet posar vermell i nerviós.

En sortir, va començar a diluviar i tant ella com jo ens vam aixoplugar sota el porxo de l’entrada de la facultat, tot esperant que amainés una mica. Estava encaparrat i tenia ganes d’arribar a casa, però un aire provinent del núvol i les gotes que m’anaven impactant a la cara em mantenien serè. La nit anterior havia dormit poc preparant la conferència que a final de mes havia d’impartir sobre «Formes de vida» al Cercle d’Economia.

Quan portàvem cinc minuts mirant com plovia en silenci, la noia es va dirigir a mi amb molta educació:

—Perdoni, té un germà bessó, per casualitat?

—Doncs la veritat és que no. Per què m’ho preguntes? —li vaig contestar encuriosit.

—Sincerament hagués jurat que era vostè o bé, el seu germà bessó! Li he fet la pregunta perquè no creia que ho pogués ser, però és que s’assemblaven tant !

—Ah, sí?

—Com dues gotes d’aigua! Estava assegut al peu de la vidriera d’una sucursal d’una caixa d’estalvis on hi ha la plaça de l’Ajuntament —em va dir convençuda.

—I què feia? —li vaig preguntar fascinat.

—Demanava almoina! —em va replicar esperant la meva reacció.

Vaig fer cara d’estranyat i ella va marxar després de posar-se per sobre del cap la caputxa de l’impermeable. Però la conversa no va caure en sac foradat. En arribar a casa, com que la meva dona encara no hi era, em vaig vestir amb la roba d’anar a córrer, enfilant-me cap a la plaça on hi ha el consistori.

Després de fer uns quants tombs al voltant d’aquell concorregut lloc sense veure ningú amb qui sentir-me emmirallat, vaig seure en un dels bancs de la zona. Al cap d’una bona estona de veure passar gent heterogènia en totes direccions, em va sobtar que des d’una cantonada sortís un home vestit amb una roba que es veia que era donada o bé recollida d’un contenidor. Certament, tenia una gran semblança amb mi, potser ni la meva dona no notaria la diferència. El pantalons d’aquella persona eren verds i li anaven tres talles grans. Semblava un pallasso, la veritat. A més, duia una camiseta on hi posava «Tricampions», amb la silueta de tres trofeus diferents. Vaig pensar que potser seria simpatitzant del Barça, com jo. També duia una bossa de plàstic d’El Corte Inglés, vermella, on hi posava «Rebaixes». Va seure al repeu de la vidriera d’una oficina bancària i de la bossa va treure un sandvitx envasat i qui sap si no caducat. Darrere d’aquest àpat, va aparèixer una botella de vi negre. La gent que passava pel seu davant se’l mirava de reüll. En unes altres circumstàncies, jo hauria fet el mateix.

Encara no havia fet dues mossegades quan va sortir d’aquella caixa un home ben vestit que treia foc pels queixals. Amb un bon repertori d’insults, el va fer fora. Aleshores, ell va fer dues passes i va sortir dessota el cartell d’Obra Social i es va asseure a terra, amb l’esquena recolzada a l’edifici del costat. Amb unes poques mossegades, es va cruspir aquell sandvitx com si fos un tauró blanc, mentre ajudava a fer baixar cada mos amb un glop d’aquell vi que devia remoure-li l’estómac.

Una vegada enllestit, es va aixecar i pel terra va quedar la brossa. Vaig pensar que aquella devia ser la seva particular manera de menysprear un món com aquest, que el menystenia a ell. Vaig decidir seguir-lo guardant certa distància, fins que es va esquitllar per un carrer enfosquit per l’altura dels blocs de pisos. En trencar en aquella direcció, em vaig trobar de cop que tres nois d’estètica skin, el tenien agafat pel coll contra la paret. En passar pel seu darrere, em vaig girar cap a ells i, amb una veu greu i seca, els vaig dir que el deixessin estar. Em van preguntar qui collons era jo i els vaig dir que era mosso d’esquadra, tot ensenyant-los amb rapidesa el carnet de la biblioteca de la universitat. És un truc que de vegades funciona.

Es van mirar els uns als altres i, després de donar-li un cop de puny a l’estómac que fins i tot em va fer mal a mi, se’n van anar assenyalant-me amb el dit índex, com si em volguessin dir que s’havien quedat amb la meva cara. Estava cagat! Em vaig apropar a aquell home i, en mirar-me, em va dir:

—Ostres, però si som calcats!

La bafarada del seu alè, barreja de tonyina i vi, quasi em va tombar.

—Vinga, home, llevi’s! —vaig dir-li amb cert afecte.

—Ets el meu germà bessó? —em va preguntar.

—Vostè té germans? —vaig dir-li amb suspicàcia.

—No... i tu?

—Tampoc. Llavors?

Per sorpresa meva, em va fer una abraçada amical i sense més conversa, ell va desaparèixer apressat carrer avall. Després d’allò vaig tornar-me’n cap a casa corrent al trot, tot aprofitant per fer cames. La meva dona encara trigaria a arribar. Ella és infermera i aquella setmana feia el torn de tarda.

Ben suat i davant de la porteria, no trobava les claus a cap butxaca ni tampoc la cartera. «M’hauran caigut corrent», vaig pensar, convençut i empipat. Vaig trucar per l’intèrfon al veí perquè m’obrís la porta del bloc. Quan era al replà del nostre pis, la meva dona que acabava d’arribar, va obrir la porta per baixar a buscar quelcom que s’havia deixat al cotxe

—Si que tornes aviat de fer jòguing! —va dir-me amb sorpresa.

—Sí, avui sí! —vaig replicar-li.

—Doncs t’has deixat les claus i la cartera sobre la taula del menjador! Ara pujo, vaig a buscar la bossa que m’he descuidat al cotxe. Mentrestant, fes-te una dutxa. He vist que ja has sopat. Em podies haver esperat...

Esmaperdut pel que havia sentit, vaig anar al vestidor i vaig veure que hi faltava el xandall del Barça corresponent a l’equipació d’enguany. La cartera i les claus, efectivament, eren damunt de la taula, i on guardem les bosses de les deixalles, hi havia una bossa gran amb tota la roba d’aquell individu. Llavors vaig lligar caps: segurament m’havia pres la cartera i les claus amb aquella abraçada tan afectiva i efectiva. Damunt de la taula també hi havia uns plats amb peles de meló i de síndria. A la porta del menjador, hi havia una nota escrita amb majúscules on hi posava: «Sóc a córrer!».

—Malparit! —vaig exclamar.

Abans que pugés la meva dona, vaig baixar la bossa amb la roba a les escombraries i, de passada, també vaig llençar els plats i el vas que aquell home havia fet servir.

Quan la meva dona va tornar se’m va penjar al coll i em va dir que li havia agradat molt el detall de la rosa damunt del coixí del llit amb la frase: «Que bonic deu ser tenir-te!». Ella, estranyada, em va preguntar per què ho havia escrit com si fos un desig, si ja la tenia. Em va començar a entrar una suor freda, ja que, de fet, no sabia pas què contestar-li. Al final, li vaig dir que les persones no ens teníem les unes a les altres, sinó que només compartíem temps i sentiments. De seguida, ella em va dir que li havia agradat molt que, com en els vells temps, li hagués fet aquell petó a la boca mentre li passava la mà pel cul amb subtilesa. Va acabar dient:

—Semblaves un altre! O, si més no, aquell noi atrevit que vaig conèixer un dia en un curs de cuina tailandesa.

—Quin cabronàs! –vaig pensar dolgut.

—Ah, t’ha trucat l’Eduard per què demà li facis la classe, m’ha comentat que t’ho compensarà d’alguna manera. T’ho havia dit?... Ara no me’n recordo.

—No... no m’havies dit res.

Així que al dia següent vaig anar a fer la substitució del professor d’introducció a la filosofia a primer curs. A mesura que m’anava apropant a l’aula, sentia una veu cada cop més nítida i amb un timbre molt semblant al meu. Els alumnes guardaven silenci com crec que mai no havien fet. Vaig estar escoltant aquella lliçó magistral sobre l’ésser, la casualitat i l’existència de Déu des de la cambra contigua, on es deixen els estris de la neteja. Una vegada va passar l’hora i de la mateixa manera que ho feia jo, ell també va sortir l’últim de la classe. Tot seguit, jo, amb les ulleres de sol que ja duia i una gorra que vaig comprar a la tenda del centre, em disposava a seguir-lo.

No m’havia adonat fins aleshores que també em mancaven la targeta de crèdit i el document nacional d’identitat de la cartera. Estava tan atabalat! Llavors vaig entendre com havia obtingut la roba que duia i de quina forma pagaria el dinar en aquell restaurant on acabava d’entrar i que tenia una estrella Michelin.

En sortir, ja l’estava esperant amb certes ganes. Un cop va girar la cantonada vaig agafar-lo pel coll com aquells nois uns dies abans. Li vaig preguntar fins on volia arribar i ell em va dir que, gràcies a mi, havia pogut tornar a sentir-se ell mateix, tot sent jo. Una vegada vaig deixar d’estrènyer-li el coll, em va explicar que ell també era llicenciat en filosofia i lletres, que havia estat treballant per a una editorial i que la seva dona i la seva filla havien mort en un accident aeri quan anaven tots tres de vacances a les illes Canàries. Ell va poder sobreviure a aquella catàstrofe, encara que em va confessar que més s’hagués estimat morir. Des de llavors, ja no va fer res més de bo i es va abocar a la beguda. Com a conseqüència, el van fer fora de la feina i, en no trobar-ne una altra i per manca de pagament, també el van desnonar del pis. Els seus parents li van girar l’esquena, així com els seus amics. Quant a la semblança amb mi, va raonar que era un fet casual. Els dos sabíem que hi ha circumstàncies que no es poden preveure ni evitar i que la casualitat ens dóna de vegades coses que mai ens atreviríem a demanar.

—Al món tots tenim el nostre doble —em va dir tan tranquil.

Em va tornar la documentació i la targeta. Darrere d’aquesta, havia escrit amb un retolador fi i indeleble: «Moltes gràcies! Sempre teu. Eudald».

Ens vam fer una abraçada i cadascú va marxar pel seu costat. Abans, però, vaig comprovar que no em tornés a faltar la cartera. La veritat és que mai li he guardat rancúnia i algun dia dels que sortia a córrer feia més tomb per passar per on ell rodava. Em feia molt feliç veure que estava bé.

 Uns dies després, jo era a punt de donar la conferència, quan estava llegint el diari esperant l’hora i una notícia em va deixar paralitzat: uns nois neonazis havien cremat un indigent que dormia en un caixer. Es deia Eudald.