La Llum observa i se sent observada. Ja fa aproximadament dues hores que l’avió que l’ha dut des de El Caire ha aterrat a Jomo Kenyatta, l’aeroport internacional de Nairobi, i ningú no l’ha vingut a recollir. Des de sempre, la sensació de veure transcórrer el temps sense fer res de profit l’ha trasbalsat excessivament, gairebé d’una manera obsessiva. I ara aquesta frustració s’ha agreujat pel cansament que el seu cos trencadís i menut ha anat acumulant des que va sortir de El Prat. Ni tan sols la basarda que l’ha començat a invair en sentir-se analitzada per desenes de ninetes obscures i inquietes, aconsegueix treure-la d’aquesta letargia feixuga i subjugadora.
El temps de l’escala a la capital egípcia li havia permès estirar les cames i assaborir un estimulant i carregat espresso mentre repassava les darreres notícies al seu iphone. Dosi de cafeïna que s’hauria estalviat si hagués sabut que les quatre hores de vol que encara li quedaven hauria de passar-les sense aclucar l’ull al costat d’una mena d’orc d’edat imprecisa i olor pudent.
Després d’haver intentat un seguit de postures impossibles amb la finalitat d’adaptar les natges adolorides a aquella butaca de tot menys ergonòmica, i quan sembla que les parpelles ja estan començant a sucumbir al cansament, escolta uns mots en anglès abillats amb aquella fonètica tan típica dels africans quan parlotegen en la llengua de Shakespeare:
- Ms Safós? Are you Ms Safós, from Spain?
- Yes, I do, ai... vull dir, yes, yes I am.
La noia respon amb el seu anglès deixat de la mà de Déu mentre inspira sorollosament tres cops seguits arrupint lleugerament el nas i col·locant la punta de la llengua sota el llavi superior, hàbit que executa involuntàriament cada vegada que es posa nerviosa o que s’enfronta a una situació agradosa.
Encara que en aquest context sembli una estupidesa, la Llum agraeix que el nouvingut només s’hi hagi adreçat pel seu cognom.
I és que encara ara, després de més de dues dècades, encara no s’ha habituat a sentir el seu nom seguit del cognom. En què punyetes devia estar pensant la seva mare quan va triar aquest antropònim?
Primer: la Salomé sempre havia volgut tenir una filla. Segon: li posaria el mateix nom que a una germana seva, morta de meningitis quan li quedava dos dies per fer els cinc anyets. Tercer: Es casaria amb un company de la colla ben avantatjat i eixerit, l’Alfred Safós.
La Llum sempre havia pensat que aquesta humiliació s’hagués pogut evitar si la seva mare hagués escollit un altre nom o bé si s’hagués enamorat d’un altre xicot. O... posats a ser més rebuscats, si la meningitis no s’hagués endut la seva tieta. Però la Salomé no va voler renunciar a homenatjar la seva germana petita, encara que aquesta elecció suposés una mortificació constant per a l’afectada: la seva pròpia filla: la Llum Safós.
Jodi Puig... presente; Laura Ramírez... presente; Íngrid Rovira... presente; Llum Safós... Pum.
Aquest martiri és el que havia d’empassar-se cada matí quan la senyoreta Magda passava la llista del grup. I això succeïa en el millor dels casos, perquè en altres ocasions sortia l’ l’il·luminat de torn amb el recorrent “no hi és, ha marxat el llum”.
Aquestes brometes van anar esvaint-se conforme els cursos anaven avançant i els interessos dels nois i noies s’encaminaven cap a metes més transcendent i menys ofensives.
Després de carregar-li la bossa tova (A l’Àfrica és aconsellable anar-hi amb una bossa d’un material tou perquè s’adapti a qualsevol vehicle, res de samsungs amb rodetes ni pijades que costen un ronyó. Allò és l’Àfrica noia, i de luxes, els mínims”. Aquestes eren les indicacions que li havien donat a l’agència de viatges i ella, disciplinada com era, les havia complert taxativament) el Kyaly li obre la porta del 4x4 i la convida a posar-se còmoda.
El noi no és gaire comunicatiu però ja li va bé, així pot omplir-se de tot aquell festival de colors, rostres somrients, rostres més apagats, paratges increïbles...
El trajecte fins a Arusha dura quatre hores i escaig. La finestra, amb restes de pols rogenca que en més d’una ocasió li amaga els detalls més interessants, es converteix en una pantalla de televisió on s’ha sintonitzat el National Geografic.
A mesura que es van allunyant de Nairobi, les barraques fetes amb làmines de xapa, cartrons i fang deixen pas a extenses pastures esquitxades de tant en tant per les cabanes del poble massai i pels ramats dels animals que conviuen amb ells: ases menuts, cabres i vaques amb llargues banyes, on tot sembla pell i os.
Algun cop el bestiar abandona llur espai natural per apropar-se perillosament a la calçada i inclús alguns, els més agosarats i imprudents, gosen creuar-la. Per això és fàcil veure-hi la pelleranca d’algun ruc mortalment abduït per les rodes dels conductors esbojarrats.
Però molt més que les peculiaritats d’aquell país, allò que més impacta la Llum és la gent. Gent i més gent que apareix per tot arreu. Homes, dones, nens, infants, més dones, més dones i més dones... Passejant-se per la vora de la carretera, anant, venint, tornant, sortint dels camins rurals, vagarejant per camps oberts. I alguns adolescents pedalejant velles i atrotinades bicicletes mentre els quadres blaus i fúcsies de les teles que els cobreixen s’airejen, colorejant màgicament el paisatge. On van? D’on vénen?
El Kyaly li explica que allò és el seu dia a dia. Surten de casa a recollir branquillons, a vendre els objectes de banús que les seves mans arriben a moldejar,a péixer els animals que configuren llur patrimoni o, senzillament, a viure.
- But where are the massai men? And why is usual to see couples of alone women without her husbands? Sense deixar de mirar la carretera li explica que el poble massai és extremadament masclista i que les dones i els nens són els únics membres actius de la societat. La resposta la deixa indignada.
- Men don’t work. Massai tradition says that men must rest at home to protect the village from lions and big mammals.
- Interesting.
Interessant i sobretot interessats. Quina barra! Quedar-se a casa per evitar que els lleons assaltin els poblats mentre les dones carreguen a les seves espatlles les responsabilitats i els feixos de llenya.
Uns nens que no deuen passar dels 8 o 9 anys mostren els seus somriures més nobles al temps que reciten a la vegada un lluminós Jambo , carregat d’entusiasme. La Llum els aixeca el braç tornant-los la salutació. El moviment de canell deixa al descobert el seu casio daurat i constata que ja és una hora prudent per trucar al Jofre. Quan mira la pantalla se n’adona que té una trucada perduda de la seva mare. Segurament que m’ha trucat en un moment que estava fora de cobertura. Ja hi parlaré més tard amb la mare, ara la meva prioritat és el Jofre.
[...] Bon dia maco, suposo que ja estaves despert, no? [...] Quina barra, aprofites quan sóc a mils de quilòmetres de distància per preparar-te un esmorzar amb els millors croissants de la ciutat ...] Sí, tot correcte, només una mica cansada pel viatge i els nervis [...] Sí, molt bon temps, de fet el polar ja em comença a sobrar [...] Bé, ha tardat una mica però encara m’he anat distraient a l’aeroport. Ara anem pel camí. Això és impressionant; llàstima que al final no t’ho haguessis pogut combinar a la feina [...] Sí, ja ho sé xato. Sempre has estat un entusiasta de l’Àfrica i no sé quantes vegades t’has empassat els documentals del trenta-tres i de la dos. Per cert, recorda que no et vegin els pares eh, si te’ls trobessis tot se n’aniria a fer punyetes i això no ens ho podem permetre, arribats a aquest punt [...] Què dius! Si és veu molt bon noi. No pateixis per això. Bé... penjo. Et truco demà per posar-te al dia de tot, ok? [...] Què dius! De ma mare? No ho sé què deu voler, però no despengis, em sents? [...] Per això mateix. Apa, que això deu ser molt car. Demà et truco. Adéu.
Després d’un parell d’hores, el conductor li toca el braç amb un gest prudent i distant.
- Lady, we arrived at the hotel.
El lloc sembla atractiu i, certament, és més acollidor del que semblava a les fotografies que va veure per internet; fet curiós, ja que habitualment acostuma a ocórrer a l’inrevés.
El vestíbul, prou ampli i lluminós, acull mobiliari d’un marcat estil colonial. Un parell de quadres amb motius tribals i colors llampants, situats a banda i banda del taulell de la recepció, li recorda on es troba.
La Llum necessita una dutxa urgentment. Mentre fa cua per registrar-se comença a submergir-se mentalment i a planificar la seva primera jornada a la ciutat. Tot i sentir-se exhausta, no vol perdre el temps.
Perfectament abillada per a l’ocasió es dirigeix novament a la recepció per tornar la tarja. Mai no li ha agradat sortir dels hotels on s’allotja amb les claus a la butxaca, bé per por a extraviar-les, o bé per alguna espontània determinació d’última hora.
La jove recepcionista, que calcula que no deu tenir més de vint-i-cinc anys, fica la tarja en una de les taques irregulars i terroses que s’escampen al llarg de tot el cos de la bèstia; és el primer cop que veu un moble per a les claus en forma de girafa on cada taca, perfectament numerades, serveix per desar-hi les targetes. Després de mostrar-li uns quants punts d’interès en un plànol de la ciutat s’atreveix a fer-li una recomanació, que el cervell de la Llum tradueix simultàniament: no és massa recomanable que una noia es passegi sense companyia pels carrers d’Arusha a certes hores i per determinats indrets.
La noia és audaç i decidida i no es deixa intimidar per les paraules de la jove empleada. Baixant els graons enfustats, no pot defugir un lleu somriure quan s’imagina que potser amb una indumentària més harmònica amb el lloc podria haver passat totalment inadvertida. O més encara... quan pensa que podria haver estat una ciutadana més. De fet ho seria, si vint-i-set anys enrere no l’haguessin entaforat en un avió amb destinació final a Barajas.
Fa més de deu minuts que busca, i res. Ha remenat tots els calaixos de casa sense deixar-se cap racó per examinar: el moble del menjador, la calaixera del dormitori, la taula del despatx de l’Alfred, tots els prestatges de la biblioteca, la lleixa de la llar de foc... fins i tot ha entrat al lavabo, no fos cas que per un d’aquells actes involuntaris que fem de tant en tant, l’hagi deixat entre els flascons de perfum i els roll-on miraculosos que disminueixen les bosses i activen la mirada.
Que si m’ho toques tot, que si jo no toco les teves coses, que si ja comencem a perdre, que quina dona més pesada, que cada dia estàs més insuportable, que ets tu qui s’ho ha de començar a fer mirar...
Després d’aquesta col·lecció de retrets- punt culminant dels altercats domèstics entre la Salomé i el seu home- el senyor Safós es queda immòbil al mig del passadís, esbatana exageradament els ulls i deixa anar la pregunta de la discòrdia:
- Atura’t... (el braç dret, lleugerament flexionat a l’alçada del pit amb l’índex estirat i apuntant al sostre. Els ulls mirant sense mirar). Què dius que has perdut?
- M’estàs fotent el pèl? M’acabes de dir que no ho has tocat i no saps ni tan sols de què t’estic parlant? És increïble. Ara sí que veig que estàs ben fotut. L’a-bo-na-ment, estic buscant la tar-ge-ta –de-l’au-to-bús.
- No serà pas aquella mena de carnet amb lletres vermelles i blanques?
- Sí,clar que és allò. L’has vist?
- No entenc aquesta mania de fotre-ho tot ben semblant amb la intenció d’enredar el personal. I clar que l’he vist. Ahir vaig veure un cartró que sobresortia de sota del sabater i com que ho vaig confondre amb el carnet de la biblioteca de la nena la vaig deixar al seu calaix. No em diguis que no s’assemblen?
- I tant, igualets. Au surt-me del davant.
I apartant-lo amb brusquedat cap a un costat del corredor se’n va a l’habitació de la Llum. Quan obre el calaix, l’únic del pis que li faltava per escorcollar, el veu allà, damunt d’una pila de papers, algunes factures del mòbil sense obrir, extractes bancaris i una capseta que li crida l’atenció.
La Salomé sempre ha estat molt respectuosa amb les coses personals de la seva filla. Sempre, fins avui. Així que comença a llegir el que hi posa al costat de la franja blau cel: Malarone. 12 comprimidos con cubierta pelicular. Amb cert nerviosisme obre la capsa, però l’interior és buit. Ni pastilles ni prospecte.
- Alfred, a tu et sona el nom de malarone?
El seu marit li esvaeix els dubtes explicant-li que es tracta d’un tractament en forma de pastilles per a la malària.
Aquelles paraules, lluny de calmar-li els ànims, l’acaben de confondre i posar-la encara més nerviosa. I aquest estat l’acaba encomanant a l’Alfred.
Ja s’hi esforcen ja, però no arriben a comprendre per què la Llum havia comprat un producte dirigit a aquells que viatgen a països tropicals, si està passant uns dies a Amsterdam amb el seu xicot. A no ser que...
El rostre de la Salomé traspua preocupació i el seu cervell comença a bullir, convertint-se en un galimaties d’imatges com si es tractés d’un trencaclosques impossible de compondre perquè les peces escampades pertanyen a diferents fotografies.
... A no ser que aquesta capsa tingui alguna cosa a veure amb l’escapada de la seva filla.
Per confirmar les seves sospites, la dona surt disparada cap a l’armari. Comença a remenar-lo de dalt a baix, sense cercar res en concret però amb la intenció de trobar qualsevol indici que li confereixi una explicació mínimament raonable. Les peces de roba que va extraient dels calaixos i prestatges no l’ajuden a resoldre l’enigma fins que troba la bossa al fons de l’armari. A dins hi ha jerseis gruixuts, la bufanda, un parell de guants i l’abric més nou de la Llum.
- La mare que l’ha parit, ens ha enganyat. No hi ha anat, ens ha mentit.
L’Alfred, de peu al seu darrera, espera impacient que Miss Marple li resolgui el misteri. Però encara no ho ho fa, abans necessita fer una trucada urgent.
Com que el telèfon de la Llum sembla trobar-se fora de cobertura marca el número del Jofre. Els dits es desplacen nerviosos entre les tecles i finalment aconsegueix prémer el darrer dígit. La veu del noi tampoc no es manifesta i la parella decideix atansar-se fins a casa del futur gendre a fi de treure’n l’entrellat.
El Jofre surt del forn i travessa la Plaça de les Magnòlies. En una mà duu el diari i amb l’altra balanceja una paperina amb els croissants encara calents que acaba de comprar. Avui té festa i ha decidit matinar per aprofitar el dia. El vol començar concedint-se un merescut homenatge amb els croissants més exquisits de la ciutat. Quan està a punt de caçar-ne un, sona el telèfon. La Llum.
- Eiiiiii, on ets? Ja has arribat? [...] Sí, avui he matinat i a què no saps d’on vinc? Acabo de sortir del Bon Blat. No sents la flaira dels teus croissants preferits? Llàstima que els mòbils encara no deixin afegir arxius i algun croissanet per allà al mig [...] Però explica’m, com ha anat el viatge. Tot correcte? [...] Deu fer caloreta, no? [...] I amb el que t’havia de recollir, us heu reconegut fàcilment? [...] Quina enveja ! No saps el que donaria per estar al teu lloc [...] Sí, ho tinc present, tranquil·la que no em veuran. I... per cert, el noi aquest és guapot? Vigila eh! No sé, és que tu sola amb un desconegut per aquests caminots de l’Àfrica... [...] Hòstia, ara mateix m’està entrant una trucada de ta mare. Què deu voler? [...] Collons... Ja sé que no he de respondre, suposadament sóc a Amsterdam amb tu. Imagina’t que vulgui parlar amb tu ! [...] Ok, adéu. Un petó.
Penja i abandona la idea de cruspir-se el primer croissant. Li ha passat la gana de repent. La trucada de la Salomé l’ha trasbalsat.
Capcot i pensatiu es disposa a creuar el Carreró de la Font però una estrebada que prové del darrera li ho impedeix.
- Que hi fas aquí? I la Llum? On és la meva filla?
La veu del senyor Safós sona desafiant i amenaçadora. El Jofre es queda totalment paralitzat i deixa anar la bossa dels croissants, que s’escampen als peus dels tres individus. Potser hauria d’haver estat més cautelós i no deixar-me veure gaire durant uns quants dies, però qui hauria dit que els pares de la Llum, que viuen a unes quantes parades de metro, m’acabarien trobant.
Plenament atordit, sense saber gairebé què dir ni com iniciar un discurs d’exculpació, pensa en la Llum. Li agradaria que fos amb ell perquè entre els dos tot resultaria més fàcil i es podrien repartir el pes de la culpabilitat i la ignomínia. Però la realitat és la que és: són quarts de vuit del matí, fa un fred que pela i els futurs sogres esperen uns arguments raonables.
Ha fet cafè. És l’únic que els pot oferir, ja que a hores d’ara els coloms ja es deuen haver empassat la part sòlida de l’esmorzar. Els ho explica tot:
La idea va ser de la Llum. Feia mesos que ho planificava i ara només li calia lligar els darrers detalls: buscar el vol més econòmic, triar un allotjament decent i, sobretot, fer creïble una escapada d’enamorats a Amsterdam. No en van dir res a ningú, ni als amics més propers. Però la Llum havia pres una decisió i la duria a terme, encara que això suposés mentir, pares inclosos.
Només volia conèixer la ciutat on havia nascut, ensumar la terra que l’havia vist néixer, passejar-se pels carrers on potser s’hauria pelat els genolls i contemplar les espectaculars postes de sol africanes. Li semblava prou just i, al fi i al cap, no demanava tant. En cap moment no li havia passat pel cap conèixer els seus pares ni esbrinar si tenia germans o cosins. No vol dir que la idea no li hagués resultat atractiva, però va considerar que no ho necessitava. I si els ho va ocultar només va ser perquè se’ls estima bojament i no els volia incomodar.
Les paraules del Jofre van tenir un efecte evocador i tant la Salomé com l’Alfred van viatjar en el temps, als dies en què la seva filla va començar a preguntar.
Ells havien anat prorrogant el relat dels seus orígens fins que la curiositat de la Llum ho va permetre. Però va arribar un moment que el color de la seva pell delatava quelcom diferent i l’interrogatori els va agafar de sorpresa: Per què estic més morena que els meus amics i a l’hivern no em marxa el coloret? ; per què no tinc el cabell tan finet com la Berta i la Laura i costa tant de pentinar? ; mama, no creus que m’assemblo a aquests que surten a la tele? Totes aquestes preguntes van tenir les respectives respostes i un cop aclarit mai més no en van tornar a parlar.
Els cafès, alguna infusió i uns quants retrets han aconseguit esvair l’ensurt inicial. La parella s’acomiada del Jofre i s’encamina cap a la parada de metro més propera. Abans, però, la Salomé entra a la fleca. Té el caprici d’uns croissant de xocolata amb l’olor i la calidesa d’allò acabat de fer. La dosi justa de sucre per dialogar amb la seva filla.
Després de la xerrada amb la seva mare, la Llum s’ha tret un pes de sobre. Per moltes voltes que hi donés, no s’explicava per què la mare havia trucat al Jofre, i això l’havia estat amoïnant tot el matí. Ara, però, una trucada oportuna i convenient ho havia endreçat tot un altre cop. L’esbroncada salomònica havia donat pas a una reconciliació ben desitjada per ambdues parts; fins i tot han contemplar la possibilitat de repetir el viatge tots quatre.
Mentre guarda el mòbil a la bossa, inspira sorollosament tres cops seguits arrupint lleugerament el nas i col·locant la punta de la llengua sota el llavi superior.
Alleugerida del pes de la mentida tot ho veig d’una altra manera. Tot el que observa, escolta i ensuma es gaudeix molt més sense la llosa de la culpabilitat.
Passejant-se pel mercat central, els colors de les teles de les dependentes li semblen més enlluernadores i fins i tot la pestilència del peix assecat al sol i a l’aire- tècnica molt emprada a l’Àfrica oriental- se li fa menys repugnant.
Encara li queden sis dies abans d’agafar el vol de tornada, i pot prendre-s’ho amb calma, amb molt calma. Avui, de fet, és el seu primer dia, una jornada d’aproximació i exploració del terreny. Més endavant ja aprofundirà una mica més.
Acaben de tocar dos quarts de sis i calcula que deu ser a una mitja hora de l’hotel. Aviat serà fosc del tot i no convé que em vegin tan sola. Així que comença a desfer el trajecte que havia iniciat feia unes hores.
Passa par davant d’una parada de pinyes. La fruita sembla dolça i sucosa; la venedora sembla vella... molt vella. Mentre assenyala la peça que li fa més gràcia, es treu el moneder; encara no ha canviat els dòlars que ha dut des d’Europa per xílings, però sap que en qualsevol establiment li acceptaran la moneda americana. Es treu un feix de bitllets i l’índex escardalenc i llargarut de la vella li indica el preu: un dòlar.
La Llum no se n’ha adonat, però uns ulls avesats a la foscor i a la misèria l’estan escrutant i no han perdut cap detall de la transacció.
Calcula que no li queda gaire per arribar a l’hotel. Tres acàcies afilerades que ja havia observat al matí li serveixen de referència. Els carrerons s’han anat buidant i gairebé no s’hi veu ningú. Apressa el pas perquè de cop i volta l’envaeix una sensació d’inseguretat. De repent li ve al cap l’advertència de la jove recepcionista. I just en aquell instant, una veu severa i poc amistosa l’atura en sec. Es gira lentament per descobrir l’ interlocutor i... finalment el veu.
Deu tenir aproximadament la seva edat, potser una mica més jove. Malgrat que no té un rostre desagradable, la situació el converteix en un predador, en una bèstia que aprofita les primeres ombres per empaitar alguna gasela extraviada.
No parla anglès, però l’idioma ara mateix no és prescindible. La comunicació verbal la substitueix per un objecte llarg i lluent que treu de la butxaca. La fulla del ganivet s’atansa al coll de la Llum i immediatament comprèn què ha de fer. Obre la cremallera de la bossa i quan es disposa a facilitar-li la feina, l’home la hi arrenca d’una forta estrebada. Abans de desaparèixer deixa anar quatre mots: “I’m sorry, lady”.
Ha estat un dia ple d’emocions. L’arribada a Arusha, la conversa amb la seva mare, el retorn als seus orígens, i l’ensurt del carreró. Li ha passat la gana però una mica de fruita m’anirà bé. Per sort la pinya no formava part del botí.
Mentrestant, en una barraca miserable i putrefacta, un home compta un feix de bitllets amb dits tremolosos mentre inspira sorollosament tres cops seguits, arrupint lleugerament el nas i col·locant la punta de la llengua sota el llavi superior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada