L’Audi A8 L negre obscur amb
finestres opaques, recorre els carrers de Berlín a gran velocitat aquesta nit.
Abaixa el ritme quan entra en la zona metropolitana més deteriorada de la cuitat,
Grufmnak. El carrer és conegut per la seva precarietat econòmica i pel crim.
L’automòbil avança i s’endinsa en un carreró fosc. S’atura. El xofer baixa i va
ràpid a obrir la porta del darrere. L’aire fa sentir un calfred a l’Angela quan s’obre la porta, surt del
cotxe i s’aferra a la jaqueta de pell. -Senyora Merkel, si us plau-. El xofer tanca la
porta i s’encamina cap al bloc de pisos del final del carrer. Obre la porta, no
està tancada. Ella el segueix. Un fluorescent atrotinat pampalluga tot il·luminant
el rebedor. Hi ha unes escales que pugen amunt i unes que baixen. Van avall on
troben una porta amb un codi de veu: 984323N – dicta Angela. La porta emet un so i tot seguit s’obre. Es miren per últim
cop, ell assenteix amb el cap i marxa. L’Angela
es queda sola, entra. Hi ha un passadís llarg i comença a caminar fins que
arriba al final. Una segona porta també conté un codi de seguretat però aquesta
a més, conté un símbol. Té el símbol nazi just al centre.
En la venjança, com en
l'amor, la dona és
més
bàrbara
que
l'home.
Tinc vint-i-quatre anys amb una
alçada d’uns 182 centímetres, ulls foscos penetrants, cabell llarg pèl-roig amb metxes negres i,
pírcings a la cara -un a la cella i dos al nas- contrastada amb diversos
tatuatges. Però el millor és el meu nom: Svea;
una lletra a cada artell de la mà dreta. Sóc la gran d’una família catòlica
nombrosa, amb nou germans més, desconfiada, impulsiva i amb molt de caràcter.
Vaig a la meva, sóc independent i m’agrada ser-ho. No m’agrada parlar de mi
mateixa ni repetir dos cops les coses. Odio la religió, defenso la ciència. Als
divuit anys vaig marxar del poble per venir a la ciutat, no aguantava més a
casa i vaig decidir llogar un pis al carrer Grufmnak. Al cap de poc temps de
ser aquí vaig descobrir la secta satànica anomenada Blutrausch que
s’agrupava a la casa abandonada del final del carrer, vaig investigar-la a fons
i gràcies al Yass, un amic reporter,
amb el nostre article vam aconseguir dur-los a tots a la garjola. Des de
llavors em dedico a ser detectiu privat fent feines per poder pagar el lloguer
i anar tirant. Però ara mateix estic enmig d’un kickboxing Street Fight i
haig de lluitar. Això és la guerra. Els nervis de la lluita imminent em
recorren el cos, em travessen completament. En el precís moment en què el malparit d'en Yass dóna el senyal d’inici
del combat. Acluco els ulls amb força, amb senyal de súplica. Exhalo, els crits
de la gent, els nervis, l’exaltació... "Baralla! Baralla! Baralla!" Els obro i la meva mirada canvia,
noto com les meves faccions varien i s’endureixen, sí. Clavo la visió en la de
l’adversària i la meva respiració s’accelera. Avanço, pressiono els punys
endins i amb un moviment ràpid em bellugo endavant i li clavo un cop a la
mandíbula. Tota la meva ràbia descarregada com un llamp pica contra ella, sense
miraments. Retrocedeixo per propi instint. Mentre ella es sacseja per recuperar
l'equilibri. Ens observem, cada una en la nostra posició. Unides en un dolor
carnal, una aversió mútua. Et toca rebre,
noto que m'expressen els seus ulls. -Fum-li
fort Yanet, destrossa-la!" -crida un dels seus amics. Però m'anticipo
i moc la cama dreta endarrere per tenir intensitat. Em precipito endavant i la
copejo a la cara, al mateix lloc d'abans. Picant-li a la mandíbula i aquest cop
produint-li una caiguda a terra amb pèrdua
de
consciència. Es produeix una absència de tot so o
soroll, només s’escolta la meva respiració agitada. -L’has matat! Sonada! L’has matat. Em giro i observo en Yass. No, un altre cop no, sisplau, sento que em suplica la seva mirada,
mentre nega amb el cap. Una sirena augmentant de intensitat a gran velocitat
talla el silenci. És la policia. Irreflexivament tothom comencem a córrer. Em
dirigeixo a la sortida com tota la multitud i després giro a la dreta sense
mirar i topo de cop contra un Audi. Freno i el cotxe també, quedant-me a dos
dits del capó. La respiració se’m talla. La mare que em va... Què fa un Audi
per aquests carrers? Serà un traficant, no pot ser res més, si volta per
aquesta zona. Intento mirar qui és el conductor però no puc. Els vidres opacs
m’impedeixen veure’n l’interior. Retrocedeix i amb una maniobra ràpida em passa
pel costat i desapareix en la foscor de la nit.
Fa un parell
d’hores els agents de la Policia Federal han detingut en el
carrer Grufmnak a una dona, identificada com Yanet König, per formar part d’un presumpte
combat il·legal de boxa. Ha sigut trobada inconscient... El so
del televisor em desvetlla. Sóc a casa. Agafo el comandament a distància i el
tiro contra el terra. Maleït sigues! em
regiro al sofà intentant tornar a agafar el son. Però el retruny d’un cotxe
fora el carrer m’ho impedeix. M’aixeco de mala gana i surto a mirar per la
finestra què carai passa. Mig endormiscada observo entre la foscor un cotxe.
Ostres, és el mateix Audi d’abans. Obro els ulls com dues taronges. El que
sembla un xofer subjecta la porta del darrere i algú surt de sota el meu
edifici. Intento fixar-m’hi bé, és una dona... I de què em sona? Rossa, cabell
curt i tapada amb un abric de pell dels cars. Es gira i li veig la cara,
reconec la fisonomia. Angela Dorothea Merkel, Cancellera d'Alemanya. El cotxe s’engega fa una sotragada i marxa a tota llet. Em quedo
immòbil uns segons i intento assimilar tot el que acabo de veure. Trec més el
cap i observo que a la finestra de baix també hi ha algú observant. –Eh! –Crido.
Es gira, mira amunt. La foscor per falta de fanals del carrer no em permet
veure de qui es tracta. –Surt fora l’escala! –L’indico.
-Qui ets? – M’interroga. És un
noi jove, de vint i pocs, més baix que jo però amb una mirada forta i decidida.
Du un pírcing al centre del llavi inferior. Va amb tirants negres i puc
observar el seu braç absolutament tatuat. Només per l’aspecte podem dir que
encaixem.
–Em pregunto el mateix. No t’havia vist mai per aquí.
–Jörg, però em diuen Jörgi, fa dos dies que m’he traslladat.
–S’inclina. Retrocedeixo. -Aquella que ha entrat al cotxe i que ha sortit del
bloc era la Merkel no? –Assenteixo amb el cap. –Què hi fa aquí? Només hi ha dos
pisos en aquest edifici. De casa meva no ha sortit i de la teva? – Nego. -Hi ha
algun soterrani aquí sota? Sembla espavilat.
–Sí, hi ha unes escales que baixen avall però no hi he anat mai. –Em comenta
amb el cap i els dos correm escales avall. Ens trobem amb una porta que ens
demana un codi de veu. -Codi de veu?-
Definitivament aquest noi és llest. I de cop recordo on l’he vist. Sé qui és. –Jörg Köhler?- Ell es gira bocabadat. –Com saps qui sóc?
–És el fill de l’expresident Horst Köhler. Em trobo en una situació irònica. –Qui sap que vius aquí? –Ningú. He
fugit de casa, lluny de la recent polèmica d’expulsió del meu pare–. Ha estat
expulsat per la declaració sobre una missió de tropes
alemanyes a l'Afganistan. Contemplo l’aparell de seguretat més
detalladament i m’adono que és un model AZ8 de marca Sicherheit de fa dos anys. Vaig llegir un article per saber
com desactivar-lo, teclejo 4400 i després el botó vermell. La porta s’obre.
Somric interiorment al veure la cara de sorpresa d’en Jörg. M’endinso en el passadís. Sento un convulsió quan observo el
símbol que hi ha a la porta, nazis –murmura.
Domina l’habitació una taula
gran i ampla. Amb una làmpada d’aranya penjada al sostre. La decoració i la
treballada marqueteria dels mobles no dóna lloc a dubtes. Tinc una esgarrifança
quan m’adono que estic en una sala de reunions secretes nazis. –Què representa
que hem de fer ara?- pregunta en Jörg.
No ho sé, estic igual d’eglaiada que ell.
Obro els informes que hem pres
de la sala. –Vols cafè, Svea? –Encara
no puc creure que l’hagi deixat entrar al meu pis. Em fa gràcia veure’l aquí.
Segueixo els seus moviments, és agradable veure’l preparar cafè a la meva cuina
i observar-lo mentre passa els dits per sobre el marbre. Es gira i arqueja la
cella. –En vols o no?- Assenteixo amb el cap. No et distreguis Svea. Començo a llegir: Informe de
procés de reconversió neonazi. Iniciació dels plans de futur de conquesta a
nivell Europeu. Mercats, Governs, Control financer, Serveis d’investigació
estatals...
-Jörg, tenim feina. Tenim molta feina.
Són les nou del matí. L’Angela
segueix la rutina de cada dia, asseguda al seu despatx del Reichstag es pren
el seu cafè amb llet. Angoixada espera l’arribada d’algú. –La seva visita ha
arribat. –Inquieta s’empassa d’un glop el cafè. La porta s’obre de cop. I
apareix Klaus Leuenberger, el dèspota empresari de l’indústria d’armes més potent del país la Waffen Aktiengesellschaft. Li clava la mirada.
-Vas anar ahir a la reunió com et vaig encomanar? – L‘Angela empassa saliva.
-Sí, senyor Leuenberger. Aquí té
l’informe que em va demanar. Aquesta tarda tinc prevista la reunió amb Benet XVI.
-Ben fet, Angela. Les coses van molt bé. Necessitem que aquest vell dimiteixi
per poder imposar-nos sobre Itàlia i la religió catòlica.– La ràbia omple l’Angela i nota com les galtes se li
enrogeixen. Ha arribat al seu límit.
-He dut a terme molts esforços per arribar on sóc ara Klaus. No sóc cap titella que mous al teu gust. –Ell es gira i amb
la mirada que li fa, la Merkel nota que ha fotut la pota fins al fons.
-Com has dit? Tros de Demòcrata Cristiana de merda? Que potser no
recordes que tinc molt més poder que tu? En dos dies puc transferir prou
armament per fer volar Alemanya en dos segons. Sereu part d’un record i jo em
rentaré les mans.
-Algú
ha entrat. És un home. Va vestit amb una túnica negra de cap a peus i du barba
de dos dies m’informa en Jörg a través dels prismàtics. Jo ho apunto tot. Trec
la Nikon D4, prenc un parell de fotografies de la Merkel i del seu company. Anem a casa i investiguem sobre qui és
l’altra persona que parlava amb la Merkel.
Amb un programa hacker provo
d’escanejar-lo. Carregant.. Carregant.. Carregant.. –Va! Sí! Klaus Maik Leuenberger (Berlin-16 de Gener del 1966) empresari promotor d’indústria d’armes i
el més potent del país Waffen Aktiengesellschaft, nét del polític
Himmler.
–Collons Svea, això embolica que fa fort!
–esbufega Jörg. Agafo el mòbil i
truco al Yass.
–Svea? –Yass?, necessito que m’ajudis-. En Yass no s’esforça a preguntar-li
com està després de la baralla d’ahir, sabia que estaria bé. La coneix prou bé.
–És clar, de què es tracta? –Necessito que controlis els moviments del
parlament, tot el que passi a Reichstag en tot
moment ho necessito saber.
–D’acord Svea, en deu minuts sóc a casa teva. En cinc minuts Yass truca a la
porta. No pregunta qui és l’altre però per com el tracto pot observar que és
dels nostres. –Molt bé, què ha passat?
-Vejam, la Merkel està sotmesa a les ordres de Klaus Leuenberger. Ha seguir un procés de reconversió neonazi per
conquerir tot Europa. La nostra feina és ajudar-la i salvar Alemanya del
cataclisme que vol imposar aquest cabró.
Típic de la Svea, sempre es fot en el merder més
gran, pensa Yass. –I doncs t’apuntes o no? –T’estàs rient de mi? Oi tant!
L’Angela firma els papers per confirmar la visita a la Ciutat del
Vaticà aquella tarda. Li tremola el pols. Sabia que Klaus era omnipotent però no pensava que utilitzaria tot aquest
domini per posar Alemanya en contra d’Europa.
Un so de notificació sona a
l’ordinador d’en Yass a l’altra punta
de la ciutat. Tots tres deixen el que estan fent. Prevista per aquesta tarda a les 6:00h trobada de Benet XVI amb Merkel
l’Edifici del
govern vaticà. S’intercanvien
una mirada d’esperança entre ells.
El vol està
previst a les 4:00h. La Merkel puja a
l’Aston Martin D9F a tres quarts de
quatre. A l’altra punta de la ciutat en Jörg, el Yass i l’ Svea agafen el
metro. En el mateix precís moment el recorregut del metro passa lent i feixuc
per tots quatre. La Merkel arriba
abans a Tegel. –Senyora, si us plau. –Demana el xofer. Surt i
s’encamina cap a l’interior de l’aeroport. Duen al front i al dors dos
goril·les guardaespatlles, de dos metres. L’Angela
troba ridícula tanta persuasió i se sent com en una sàtira. Ella mateixa no pot
salvar el seu propi país de l’abisme cap al qual s’encamina. A l’altra punta de
l’aeroport els tres joves corren amunt. –Com podrem arribar fins a ella?
–pregunta Jörg. –Sóc redactor del taz, el diari més venut a
Berlin. –No us feu els galls, correu o no l’atraparem. La Merkel s’adreça a l’àrea A de Tegel.
La gent s’amuntega en observar-la passar. L’Svea
veu la multitud aglomerada i es fa camí entremig. I ara què fas? Com crides
la seva atenció? -KML, Unsere Nazi-Europa!- Crido amb força. – KML, Unsere Nazi-Europa! –La
Merkel es gira de cop. S’atura, retrocedeix i les nostres mirades es creuen.
Noto el pes del delicte que viu en els ulls. –No estàs sola! Bramo amb l’últim
fil de veu que em queda.
La Merkel camina amunt i avall neguitosa
per la sala d’espera de vol on ens han fet tancar a tots tres. –Qui us ha
proporcionat aquesta informació? Què en sabeu del projecte: KML, Unsere Nazi-Europa? –No puc
creure el que diu –Qui sou? Es nota desesperança en la seva veu. Cap dels tres
obre la boca. És una situació que un no viu cada dia, es podria dir. Obro la
motxilla que duc i ella es queda quieta, a l’espera dels meus moviments. Trec
l’informe que vam trobar a baix al soterrani i li entrego. Es queda embadalida.
–Visc al bloc de pisos on hi havia això. Ho sabem tot. Volem ajudar-te. No em
doneu galivances, ningú pot deslluirar Alemanya del seu destí en aquest moment.
És massa tard. –No diguis mai a Svea
que és massa tard pensen en Jörg i en Yass. –Mai és massa tard per sortir a
defensar una causa! –Em poso de dreta. –Ens hem de moure. – El so d’uns trets
fora de l’habitació m’interromp i ens deixa a tots muts. El temor dels ulls de
la Merkel em parlen. –No sabeu del
que és capaç aquest home. És la reencarnació del propi diable.– La silueta del
goril·la que hi ha a la porta cau al terra de cop i la paret opaca blanca queda
esquitxada de la seva sang. En Yass busca una sortida pels lavabos. En Jörg
assenyala els serveis al fons de la sala. Ells dos corren cap allà i jo agafo
pel braç la Merkel i l‘estibo. Qui
m’hauria dit que acabaria agafant la Cancellera
d'Alemanya pel braç i fugint d’un nazi boig. Un cop dins l’única
sortida possible és una finestra de 80x70. L’Angela s’avança, l’obre i en Yass
l’ajuda a pujar-hi i amb dificultat acaba sortint. Surten ells dos i quan em disposo a sortir col·locant la cama per
impulsar-me algú m’estiba i em fa caure endarrere. Caic de cul a terra. Miro
amunt. Un home vell, amb cabells blancs, cara arrugada i mirada aspre, gros amb
espatlles voluminoses m’apunta amb una pistola. Em sento indefensa, desemparada
en un lavabo de la sala d’espera d’un aeroport, davant d’un vell nazi
apuntant-me a la cara. –Ai, Svea...
Petita, Svea... No has sentit mai la
dita aquella de: “Calma i mala intenció, que tot arribarà”.
–Somriu maliciós, és fastigós. Pressiona el gallet i jo li contesto: “En la
guerra, el feble és sempre el més ferotge.”
–Em remoc al costat dret. M’incorporo de cop. L’home es queda trasbalsat.
Retrocedeixo i moc la cama dreta endarrere per tenir intensitat i
em llanço cap endavant i el copejo a la cara, just a la mandíbula. Això li
produeix una caiguda a terra amb pèrdua
de
consciència. –T’havien dit mai que aquest és el teu millor atac? –Em pregunta
en Yass des de l’altre cantó de la
finestra. Somric.
Dos dies més
tard a la redacció de “taz” les tres
copes de cava piquen a l’uníson entre somriures aquell matí. En Jörg, l’Svea i en Yass assaboreixen
el gust dolç d’aquell escumós rebut directament des del Reichstag. “Aquest matí han estat detinguts els
membres de la trama que conspirava en contra del govern. Hem pogut constatar
que el cap d’aquesta organització era el conegut empresari Klaus Maik Leuenberger...”
mentre sonen aquestes paraules
a la radio, en Yass rep un correu...
De: HBL
Data: 18 de febrer de 2013 12:35
Assumpte: Svea
Benet XVI ha renunciat a la seu de Pere aquest matí, no ens
aturareu.
Amunt
Unsere Nazi-Europa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada