L’Uriana vivia envoltada de llibres, passava el dia entre pàgines i les paraules omplien les hores. El silenci d’aquella biblioteca de dimensions exagerades només era pertorbat per la seva respiració i el so de les pàgines al passar. L’Uriana no coneixia cap altra veritat que la que els llibres explicaven. S’emocionava amb les novel·les dramàtiques, aprenia amb les enciclopèdies, somniava amb els contes de fantasia. Aquell era el seu món, seu i de ningú més, ja que sempre havia viscut en soledat.
La seva rutina i tranquil·litat només es veien alterades un cop al dia quan al mig d’aquella habitació hi apareixia una porta. Mai l’havia creuada, potser per temor a allò desconegut o potser per l’elevat nombre de vegades que havia llegit “Alícia en el país de les meravelles”.
L’Uriana va sospirar en tancar un llibre de Jane Austen. Aquell era per ella el gran misteri de la seva vida: què era l’amor? Havia llegit múltiples novel·les d’amor, havia buscat la seva definició en milers de diccionaris però mai havia arribat a entendre allò que provocava reaccions tant extremades i diverses en la gent dels llibres. Per això cada dia dedicava cada mil·lèsima de segon del dia a llegir textos que poguessin descobrir-li què era l’amor.
Aquell dia va decidir provar sort en els llibres de filosofia. Com sempre la seva recerca no va donar fruit, res nou sobre aquella paraula de quatre lletres tant complexa d’entendre. Però alguna cosa havia canviat en ella. Hi havia un llibre que li va canviar la seva manera de veure-ho tot. Aquell llibre tenia un fragment en el que es parlava dels errors i els fracassos. En ell es deia moltes vegades la por al fracàs i a l’error impedeix a la gent superar-se dia a dia aprofitant totes les oportunitats que ens dóna la vida, i que el fracàs era això mateix, una oportunitat per aixecar-nos més forts.
Tenia el cap ocupat amb tots aquests pensaments quan de sobte va aparèixer la porta. Continuava sent igual que cada dia, però L’Uriana no era igual i la seva visió sobre la porta havia canviat. Ja no la veia com una porta al perill i a la penombra, sinó com una oportunitat per descobrir un món nou.
Així que sense vacil·lar gens ni mica va acostar-se fins a la porta i va acariciar el pom amb la mà. Va tancar els ulls i va obrir la porta...
Sobresaltada per un so estrany va obrir els ulls de cop i allí hi a trobar un ésser d’esquena a ella. Pel que havia llegit en llibre creia que era un home.
Les parets eren plenes de botons. En va prémer un i el so va canviar per un altre de diferent. En aquella ocasió al so estrany s’hi afegí una veu.
L’home es va girar i les cares dels dos van mostrar primer sorpresa, després temor, a continuació esperança, convertida al cap d’uns instants en curiositat...
Aquell seguit d’emocions va ser interromput per l’Uriana que va balbucejar:
- Què és aquest so estrany?
- Es diu música- va decidir respondre el noi.
“Així doncs, això és música” va pensar ella.
- No n’havies sentit mai?- va continuar acostant-se a l’Uriana amb passos lents però confiats.
La noia es va sorprendre a ella mateixa quan no va decidir caminar endarrere sinó també ella dirigir-se cap al noi.
- Doncs la música és meravellosa.
- Has tingut bon gust escollint cançó, però n’hi ha moltes d’altres que són precioses.
Quan van arribar prou a prop l’un de l’altre com per sentir el bategar del cor de l’altre van aturar la conversa i com si d’una coreografia perfecte és tractés els dos van acostar les seves mans dretes per ajuntar-les. L’Uriana va col·locar la seva mà esquerra sobre el pit del noi i ell va correspondre al gest acariciant la galta de la noia. Llavors l’una sabent que allò era el que es feia en aquells casos en les novel·les i l’un sabent lo meravellós que podia ser per les lletres de les cançons van anar apropant els seus llavis fins que es van tocar. I llavors van començar a moure els llavis en una dolça dansa mentre Michael Jackson donava pas a Eros Ramazzotti. La felicitat que van sentir era indescriptible mentre es fonien en un petó que cap dels dos volia que s’acabés. Només es van separar una mica en somriure al sentir com la melodia inicial de “Turning pages” donava pas al seu primer vers... “He esperat cent anys, però esperaria un milió més per tu”I van continuar el seu bes pensant en lo be que aquella cançó descrivia la seva situació. “Si només hagués senti la calidesa del teu tacte, si només hagués vist com somrius quan t’enrojoles, o com corbes els llavis quan et concentres, hauria sabut per a què estava vivint...”.
L’Uriana també es va separar en una ocasió per preguntar “I això què és?”. “No ho sé” va respondre el noi. “No ho havies sentit mai?” va apuntar ella intentant imitar la veu del noi.
Van continuar entre carícies, abraçades i petons un bon nombre de cançons més. I van passar els següents dies entre somriures coneixent-se, ell escoltant com ella llegia, ella escoltant cançons que ell li mostrava.
Van descobrir més portes que van anar obrint i així van conèixer molta gent que es van convertir en amics seus i van descobrir una infinitat d’arts.
- Com et dius?- va preguntar en una ocasió la noia.
- No tinc nom.
- Et diré... “Amor”.
- Per què?
Perquè és tot lo que sempre havia desitjat conèixer...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada