No sé si ho sabeu, però a l’escola, les cadires i les taules parlen. De les taules i cadires que parlen, igual que passa amb les persones, n’hi ha moltes que xerren pels descosits, de dia i de nit. N’hi ha que parlen de coses avorrides o de coses que no tenen sentit i n’hi ha que expliquen històries màgiques plenes de fantasia. Però tot això, ho fan quan no hi ha cap nen ni nena a l´ escola.
La senyora Maria, que era la senyora de la neteja d’una escola, cada dia anava a netejar l’escola del poble quan els nens i nenes ja havien sortit de l’escola. Obria totes les persianes de bat a bat perquè entrés el poc sol que quedava abans d’amagar- se i també obria els porticons perquè es ventilés ben ventilada. Aleshores, es posava la roba de fer feina i uns aparells molt petitons a les orelles, que eren per escoltar música mentre treballava.
La senyora Maria era una mica rondinaire però molt neta. Sempre que anava a la classe dels petitons rondinava molt perquè estava molt desendreçat, però el que no entenia gens era que la classe de sisè de primària, on els nens i nenes ja eren grans, sempre estigués plena de papers a terra.
Eren pels volts de Nadal d’un any especialment fred. La senyora encarregada de la neteja va anar a netejar l’escola, com cada dia. Portava un abric que li arribava als peus i una gorra de llana que li tapava tota la cara. Un cop va arribar a l’escola, va fer com cada dia feia.
Aquell dia però, s’havia deixat aquells aparellets petitons que es posava a les orelles i quan estava netejant l’aula del gimnàs, va sentir una mena de soroll estrany, un soroll que no era de persones, ni de vent, ni d’aigua que baixa per les canonades. Era un soroll ben diferent! Va anar acostant-se a poc a poc cap al lloc d’on creia que venia el soroll, va mirar per l’escletxa de la porta i va veure una cosa mai vista.
A l’aula de sisè de primària, les taules i les cadires estaven jugant a futbol i la pilota que feien servir era un manyoc de paper que havien tret de la paperera.
La senyora va quedar bocabadada, va agafar una cadira i es va quedar a observar l’espectacle. De cop i volta, la cosa es va posar lletja i van començar a barallar-se perquè les cadires deien que era fora de joc i les taules deien que era gol!
Les taules i les cadires volaven, topaven amb les finestres però els vidres no es trencaven, topaven amb les portes i no feien aquell soroll tan característic de quan una cosa topa amb una porta. Era tot com molt màgic!
No es sentia soroll de cops, però en canvi la senyora Maria va percebre algun soroll diferent, que no li agradava i que va fer que anés a veure què passava en aquella aula. Cada vegada la cosa s’estava complicant més i la baralla entre taules i cadires era més forta, quan de cop i volta, la Maria va fer un gran crit sec i les cadires i les taules van posar-se a lloc, com si no hagués passat res.
La Maria tota espantada, va entrar a dins de l’aula, al cap d’uns segons va posar-se al lloc del professor i amb veu molt baixeta va dir:
- Estic meravellada! No havia vist una cosa semblant en tots aquests anys que porto treballant aquí en aquest centre. Si em voleu explicar què us passa, potser jo us podré ajudar.
Durant uns minuts ningú deia res, fins que al final una taula va començar a explicar-li el joc al que havien estat jugant amb les cadires, li va explicar també que les cadires no sabien perdre perquè cada dia que feien un partidet i guanyaven les taules, començava la guerra.
La senyora Maria es va posar a riure i una cadira li va dir:
- Per què riu senyora Maria?
Ella li va contestar que això de no saber perdre era cosa de criatures, de nens i nenes que encara no han madurat. Els hi va dir que no deixava de ser un joc i que elles, les cadires, amb els anys que feia que estaven en aquella escola haurien d’haver après molt de tant com han vist.
Aleshores, hi va haver una mica d’aldarull perquè es culpaven les unes amb les altres, però passats uns segons, una de les cadires que feia més anys que estava en aquella escola, bastant avergonyida de tot el que havia passat, va demanar-li disculpes i va dir a totes les altres cadires que la senyora Maria tenia tota la raó, que haurien de saber guanyar i perdre, així com compartir.
Havent escoltat a la cadira, la Maria va mirar el rellotge i es va acomiadar abans de marxar corrents a fer neteja. Feia molta estona que estava allà, no havia fet res encara i l’encarregada, veient les hores... li demanaria explicacions!
Els següents dies van ser normals, sense incidents, fins que un dia la Maria avorrida, els va proposar que juguessin amb ella un partidet de futbol. Elles evidentment van dir que si. Van començar i perquè no hi hagués problemes la Maria va dir que faria d’àrbitre. Taules i cadires van jugar contentíssimes i a més a més, quan van acabar de fer el partidet, van ajudar a la senyora Maria a fer la feina de l’escola.
A partir d’aquell moment, en aquella escola, ningú s’explicava el perquè, però tot funcionava amb més alegria i tots els nens anaven molt contents a l’escola. L’ambient havia canviat i tothom sabia que era gràcies la Maria.
Quan la senyora Maria es va jubilar van fer una gran festa, amb molts regals.
Els professors li van regalar un viatge per ella i el seu marit, i fins i tot l’inspector la va obsequiar, era una gran persona i estava a la millor escola de la comarca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada